El lligam entre política i religió
Quatre anys de la primavera àrab
El passat recent no convida a l'optimisme sobre un futur democràtic als països del Pròxim Orient
Fa quatre anys hom mirava esperançat unes revoltes per la dignitat en què confluïen tots els elements (joves, moviments socials, sindicats i oposició, professions liberals i classes mitjanes -molt febles- i sectors confessionals crítics però minoritaris) necessaris per al canvi polític als països àrabs. Al final, també els grans partits islamistes (Germans Musulmans, Ennahda) van apostar per aquella primavera que, des d'uns desconcertats mitjans occidentals, s'atribuïa, sobretot, a la capacitat de mobilització de les xarxes socials, ignorant la complexitat del procés i la importància en la formació d'opinió d'un mitjà com Al-Jazeera. Fins i tot Barack Obama va beneir el canvi quan va advertir a la cúpula militar egípcia que no es podia aturar: ho deixeu caure Hosni Mubàrak o us arrossegarà també a vosaltres i els vostres negocis.
D'aquella esperança queda la transició democràtica de Tunísia, tot i la pressió violenta dels salafistes i la proximitat d'una Líbia en fallida, on hi ha milícies de l'Estat Islàmic (EI), i d'una Algèria que limita amb el radi d'acció d'Al-Qaida al Magrib Islàmic. La matança del Museu del Bardo del 18 de març passat ha tocat la línia de flotació de l'economia tunisiana, el turisme. Caldrà veure si aquest cop els governs occidentals també miren impassibles com s'enfonsa el vaixell.
El passat recent no permet l'optimisme. Desconcertats o indolents, els països occidentals semblen mers observadors. Silenci quan l'Aràbia Saudita esclafava la revolta de Bahrain -un país de majoria xiïta governat per una dinastia sunnita- que tenia el seu origen en la protesta de les Trade Unions contra una reforma laboral molt dura. Riad va emmascarar en clau d'oposició sectària i religiosa -sunnites contra xiïtes- un conflicte social. També silenci mentre el primer ministre iraquià Nuri al-Maliki, sota l'ombra de Teheran, practicava una política sectària contra la minoria sunnita. Més silenci quan el juliol del 2013 l'exèrcit egipci donava un cop d'Estat militar, empresonava Mohammad Mursi -que s'havia excedit imposant polítiques confessionals, però que havia estat escollit a les urnes i que va intentar desmantellar la cúpula militar de Mubàrak- i emprenia una repressió ferotge contra uns Germans Musulmans de nou il·legals. Riad aplaudia i Doha i Ankara condemnaven el cop. De retruc una intervenció maldestra a Líbia i una no intervenció/intervenció sota mà a Síria, on el règim de Baixar al-Assad, que només comptava fa un any amb el suport de Moscou, Pequín i Teheran, sembla avui indispensable, fins i tot per Washington, per aturar l'EI.
Com a colofó, la decisió de la Lliga Àrab de crear una força militar conjunta de 40.000 efectius amb suport aeri i naval. Una decisió presa per frenar els rebels hutis -xiïtes amb el suport de l'Iran- al Iemen, però que no es va prendre per combatre la presència d'Al-Qaida des de fa més d'una dècada o per aturar la guerra civil que dessagna el país. Només l'Iraq ha mostrat certes reserves.
El wahhabisme, versió ultraconservadora i antixiïta de l'islam, ha estat la base de la legitimitat del poder polític a l'Aràbia Saudita. El finançament de grups radicals, que després escapen a qualsevol control, ha afavorit l'aparició de grups radicals i violents. L'EI n'és el darrer fruit i ha tornat a incendiar l'Orient Mitjà. Ha consolidat un territori socialitzant el terror, disposa de recursos econòmics i militars, té una política comunicativa atractiva per als joves musulmans europeus fins i tot per als conversos. ¿Què no s'està fent bé perquè aquests joves es converteixin en llops solitaris, s'agrupin en cèl·lules per atemptar a Europa o viatgin a Síria per participar en el gihad?
L'acord de Lausana (pendent de la lletra menuda i del vistiplau del líder suprem iranià Ali Khamenei) del passat dia 2 a què va arribar la comunitat internacional (EUA, Regne Unit, Xina, França, Rússia i Alemanya) i Teheran sobre el programa nuclear iranià mou les fitxes damunt el tauler: Riad i els seus aliats ja han manifestat els seus recels, i Benjamin Netanyahu, el seu rebuig, però les capitals occidentals saben que per combatre l'EI i estabilitzar l'Orient Mitjà necessiten la col·laboració de Teheran. Potser Obama pensa que el que no van aconseguir les revoltes anorreades pel totalitarisme i el fonamentalisme es podrà aconseguir ara amb la diplomàcia. Tanmateix no podrà haver-hi avenços significatius (ni amb les armes ni amb la diplomàcia) si les societats àrabs no duen a terme alhora un debat que resulta inajornable: són les urnes i no pas la religió les que legitimen el poder polític; la resta són dictadures i l'EI no és l'islam. Catedràtic d'Història Contemporània (UB).
