ARTICLES D'OCASIÓ
El perill del que et protegeix
Tots els que es relacionen amb la medicina saben que molts medicaments et curen un mal però te’n poden causar un altre. No és fàcil trobar un remei que no contingui perilloses contraindicacions. Fa poc vam patir la commoció del vol de la marca barata de Lufthansa estavellat pel copilot. Per a molta gent, la dada amb menys morbo va ser saber que si no s’haguessin extremat les mesures de seguretat en els vols arran dels atemptats de l’11-S als Estats Units, quan els avions van ser utilitzats com a bombes, la tragèdia s’hauria pogut evitar. Si la porta de la cabina no es bloquegés fins a fer impossible que algú hi accedeixi des de fora sense l’autorització de l’interior, el copilot suïcida potser no hauria aconseguit arrossegar en la seva crisi psicòtica tants innocents. Cap dels laments solucionarà el que ha passat, però sí que ens pot oferir una perspectiva general sobre les pors ciutadanes. El bloqueig de portes va ser una mesura adoptada amb urgència pel pànic, ara es reformarà amb noves variants, fins a la pròxima tragèdia.
L’avanç del terrorisme de coartada religiosa està destrossant les regions àrabs, a les quals castiga amb la mort directa de milers d’innocents, però també amb l’enfonsament de les seves propostes de democràcia i el sabotatge de les seves economies basades en el turisme i l’obertura als estrangers. Es tracta d’una batalla de costums i per tant ataca tot el que representa progrés i modernitat. Quan destrueixen les riqueses mil·lenàries, les peces de valor històric, el que intenten és inventar un món que neixi al seu caprici, en la data que marca la religió com a origen de tot. La primera reacció internacional és bloquejar les portes. No permetre-hi l’accés. Però potser, com va passar amb l’avió, no és del tot savi procedir al tancament absolut. Inclòs en el procés de crisi econòmica, hi ha una recepta reaccionària que parla de recuperar les nacionalitats i tancar-se sobre si mateixos com a solució a tot, però potser llavors estarem condemnats a quedar-nos tancats amb un altre monstre similar del qual no ens podrem escapar.
El tancament propi converteix la nostra vida en una presó, potser invisible, però presó al capdavall. La por empeny a l’aïllament. Un aixeca les tanques més altes, però arriba un dia que no és capaç de traspassar-les i a més es veu envoltat dels mateixos perills que pretenia evitar. És una irònica victòria de l’enemic. Seria bo reconsiderar que el risc no es venç només amb la protecció i que a cada mesura l’acompanya la seva pròpia contraindicació. El sentit comú ens diu que la tragèdia del copilot alemany només es podria haver evitat des d’un grau de comunicació personal més directe entre les tripulacions i l’empresa, amb més confiança, humanitat, proximitat. No amb portes bloquejades, sinó amb diàleg, transparència i familiaritat. Aquest és un bon exemple perquè no ens condicionin tant les pors, que no ens condemnin a més aïllament. No evitarem mai tots els perills, però no destruïm, en aquest atac de pànic, allò que encara hem de preservar. De llarg, la millor recepta per encarar els problemes entre éssers humans no passa per deshumanitzar la societat i les nostres activitats, sinó per mirar d’humanitzar-les una mica més.
