¿Hi pot fer més Europa?

Fa uns dies centenars de persones van morir al Mediterrani a la recerca del somni europeu. És una tragèdia immensa, però recurrent; un dejà vu. La reacció d'Europa -de la Unió Europea- és inqüestionable: celebració en a penes tres dies d'un Consell Europeu extraordinari, l'instrument de decisió de màxim nivell a la UE, i adopció d'un pla d'acció de 10 punts, a desplegar per la Comissió Europea i els estats. Fins aquí els mèrits, perquè el balanç resulta en realitat molt més magre.

Comencem enquadrant el problema. D'una banda, les vies de migració legal a Europa des d'alguns països de l'Àfrica o l'Àsia són escasses o gairebé inexistents. De l'altra, la securització de les fronteres exteriors de la UE dificulta notablement l'accés de sol·licitants d'asil. Això ha afavorit el lucratiu negoci de passadors i traficants, que han trobat una oportunitat d'or en la tàctica d'abandonar vaixells plens de persones al Mediterrani. Però com que precisament és una de les moltes tàctiques que segueixen, convindria abordar el problema d'una manera més àmplia, com a mínim tenint en compte tres plans diferents.

Un primer pla passa per obrir una àmplia reflexió sobre la millor manera de lligar estretament la política migratòria amb l'ajuda al desenvolupament en una estratègia a llarg termini que s'integri millor amb la nostra política de veïnatge europeu, actualment en revisió i a la qual, sorprenentment, el pla no fa referència. És cert que el pla indica de manera genèrica la necessitat de llançar programes de protecció i desenvolupament regional al nord i la Banya d'Àfrica, però no n'hi ha prou. S'ha d'incidir sobre les verdaderes causes de la immigració o dels fluxos de refugiats.

En un segon pla, és essencial obrir vies legals d'immigració i protecció internacional amb els països del nostre entorn, i hem de fer-ho en partenariat real amb alguns d'aquests països, no només utilitzant-los en les tasques més ingrates (vigilància fronterera, repatriació, etcètera) sinó també en aquelles que els permetin presentar-se com a socis reals davant les seves pròpies societats (visats de residència i treball, etcètera). Aquí el pla torna a quedar-se curt, ja que es limita a mencionar la necessitat d'incrementar la col·laboració amb Tunísia, Egipte, el Sudan, Mali o Níger, així com d'avançar en el diàleg i la cooperació amb la Unió Africana.

Respecte dels que fugen del seu país, hi ha un creixent consens sobre la necessitat de fórmules que permetin l'accés de refugiats a través de les fortificades fronteres d'Europa. S'ha d'anar més enllà, assumint una política proactiva que vagi allà on es troben els refugiats per facilitar la seva entrada a la Unió (visat humanitari, procediments que creïn corredors d'asilats, etcètera), i com a conseqüència inevitable de tot això, que s'estableixi un mecanisme de distribució intraeuropeu dels refugiats. El pla, al màxim que arriba és a enunciar la necessitat que els estats col·laborin voluntàriament, i resulta francament decebedor respecte del reassentament al renunciar a comprometre xifres concretes (i això que es parlava de 5.000 quan ja el 2011 es van reassentar a la UE 4.325 persones).

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

I en un tercer pla, que és el més urgent i immediat, s'ha d'articular una resposta europea ràpida i dotada de mitjans suficients per evitar el drama dels boat people al Mediterrani. A aquests efectes, el pla marca actuacions en una doble perspectiva: per un costat, la lluita contra els traficants mitjançant accions coordinades dels estats i els serveis competents de la Unió per portar-los davant la justícia (Europol, Frontex, EASO, Eurojust), per al que serà necessària una intensa col·laboració de tercers estats. Per l'altre, triplicant els diners destinats a les operacions Posidó i Tritó, així com ampliant els recursos destinats al salvament enmig del mar i altres mesures de col·laboració entre estats. Aquest pas és important, ja que indica que el Consell Europeu assumeix que, malgrat el possible efecte crida de les operacions de rescat, no hi ha objeccions al deure de salvar vides.

En conclusió, els 10 punts del pla deixen fora massa aspectes rellevants del problema, però almenys s'ha obert la porta al necessari debat sobre el tema. Aprofitant aquesta dinàmica, al maig la Comissió Europea podrà adoptar un posicionament estratègic més ambiciós (encara que pot ser curtcircuitat pel full de ruta que marqui aquesta mateixa setmana la presidència i el Consell), i sobretot, el Parlament Europeu pot pressionar perquè els canvis legislatius i les mesures pressupostàries abordin adequadament el problema. Ja ho veurem. Professor de Dret Constitucional de la UB.Analista d'Agenda Pública.