Comença a ploure

La realitat és la que viu cada un i de vegades el que diuen les estadístiques no sempre reflecteix el sentiment de la majoria, però així com fa uns mesos la liquiditat només es notava als mercats majoristes i a l'economia real no arribava el crèdit, la veritat és que ara, a poc a poc, aquest crèdit comença a arribar a empreses i particulars.

Més enllà de les línies especials de liquiditat dissenyades perquè es converteixin en crèdit, hi ha diversos indicadors que mostren que el crèdit s'anima. Per un costat, el despalanquejament de la banca s'està acabant, és a dir, el saldo de crèdit viu està deixant de reduir-se i en algunes entitats ja està creixent. Això significa que la concessió de nous crèdits comença a ser igual o lleugerament superior a la cancel·lació de crèdit sigui per amortització o per sortir el crèdit del balanç per estar en situació dubtosa. El sistema comença a despertar-se. I per un altre, comencen a proliferar anuncis que ofereixen crèdit: hipoteques, crèdit al consum o per a pimes. Els bancs no solen gastar en anuncis del que no poden vendre, així que no hi ha dubte que això va de debò. Per tancar el bucle, ara el més car és el capital, i 100 milions d'euros de crèdit a una gran empresa consumeixen molt més capital que 100 crèdits d'un milió d'euros a diferents pimes. Tot indica que la intenció dels bancs de prestar diners a particulars i pimes va de debò, molt seriosament.

Encara és una pluja fina, no aquella pluja que pesa i cala, i és cert que a moltes empreses no acaba d'arribar -les exigències de solvència segueixen sent altes-, però ja ha començat a caure i el que és important és que la inèrcia negativa s'ha trencat. Que hi hagi crèdit és bo per a tothom, perquè les empreses en necessiten per animar la seva activitat i els bancs guanyen diners fonamentalment concedint crèdit. I sí, és bo que els bancs guanyin diners, perquè quan tots en perden és senyal que l'economia va fatal.

Els errors del passat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les previsions de creixement per al 2015 ja són bastant raonables (2,5% - 3%) i són un bon indicador de la recuperació, la de veritat. No hi ha dubte que està arribant. És cert que en aquesta crisi Espanya no n'ha après gaire i ha perdut l'oportunitat de canviar de model productiu, però també és cert que està sortint del forat. I el crèdit és el flotador amb el qual sabem nedar. Queden mesos per endavant per saber si hem après alguna cosa o no. Els diners estan molt barats; tant, que l'Estat es finança a cost negatiu. I això és un perill per a l'espanyol mitjà, perquè pot tornar a emborratxar-se amb la liquiditat. L'únic antídot per evitar caure en els errors del passat és que els bancs que han sobreviscut al tsunami tenen la lliçó molt apresa, i és per això que els costarà ser tan generosos com el 2006. A més a més, la vigilància pel regulador és més fèrria que mai, però la temptació viu a dalt…

Mentre a Espanya hi hagi tant atur i tanta ocupació precària no podrem llançar les campanes al vol, però com a mínim comencen a sonar cascavells… ¡Que s'apugi la música!