Violència i desigualtat social
Baltimore: les cares de la injustícia
El que ha passat a la ciutat nord-americana no és anecdòtic, sinó que respon a un fons estructural
Vaig viure uns anys a Baltimore com a estudiant de doctorat, els suficients per haver format part de la ciutat però també perquè una part de mi, o més aviat de la meva memòria, encara segueixi allà. Un tros de mi que m'han tornat aquests dies, d'una manera molt pertorbadora, les imatges de la premsa. És estrany saber que una ciutat tan íntima per a un mateix està sota un règim de toc de queda. Però, superada aquesta estranyesa inicial, m'adono que només s'ha declarat explícitament el que els que hem viscut allà vam experimentar d'una manera o altra i vèiem venir. Un toc de queda silenciós i quotidià, una ciutat feta com un tauler de zones transitables i zones letals, sovint separades per una tàcita i sorprenent frontera: un sol carrer sense nom, un número, carrer 27, per exemple.
Baltimore és una ciutat feta d'espais i de temps concebuts com a estats d'excepció: hores en què no es pot passejar, hores en què una furgoneta de seguretat pagada per la universitat t'escorta a casa a partir de les cinc de la tarda o et porta a comprar al supermercat. Baltimore és una ciutat, en suma, articulada per una geografia de la por, un mapa fet de paraules i percepcions, de consells («no vagis per aquest carrer»), històries, rumors i sirenes de policia o helicòpters a la nit. Però en aquest mapa també s'hi poden trobar biblioteques de barri, refugis on a partir de les cinc el passejant pot sentir al seu interior veus infantils lletrejant paraules, jugant-hi, custodiant amb cura una bombolla d'esperança i de futur.
El meu cap està ple de records personals aquests dies, que agafen sentit inesperadament, però m'he imposat escriure aquestes línies sota una obligació: superar la temptació dels aspectes més anecdòtics. Perquè el que ha passat a Baltimore no és un fet ni anecdòtic ni sobtat. És un fet estructural. I això és precisament el que els que coneixem la ciutat trobem a faltar tant en les declaracions oficials com en les perspectives que aparèixen a la premsa. Allà on posa «disturbi» hem de llegir «violència estructural», i allà on llegim «violència estructural» hem de llegir «pobresa», «injustícia», «abandonament», «repressió», «abús de força», «desigualtat» i «discriminació».
He escoltat el millor resum de tot el que ha pasast en paraules d'un periodista satíric: «Senyors, l'estat d'emergència s'hauria d'haver declarat fa cinc dècades, quan es van disparar els indicadors de desigualtat social». ¿No n'aprendrem mai? Baltimore no és una sèrie televisiva, és un lloc on cada dia viu gent com vostè i com jo i a la vegada és una metàfora. Jo vaig aprendre que Baltimore és una ciutat, però també és un procés. Un procés de baltimorització mundial. I que per tot arreu es repeteix el mateix error de fons: reprimir les manifestacions d'aquest procés en lloc de resoldre la seva causalitat profunda. Una societat destrossada per la desigualtat és una societat en guerra real però no declarada, una societat dividida, una societat que no es defensa contra l'exterior sinó contra el seu mateix cor, una societat on policia i exèrcit, ordre i defensa, actuació policial i estratègies militars, es fonen. ¿Per què no havia d'acabar declarant un toc de queda, un estat d'excepció en miniatura?
Igual que molts joves espanyols ara, fa anys jo vaig fugir dels primers signes de la duresa amb què aquest país tracta la seva joventut. Vaig tornar just quan la crisi va esclatar, però canviada pel que havia vist. Vaig portar amb mi Baltimore i un esperit de Cassandra que desitja equivocar-se en la seva predicció. Ha sigut dur veure les notícies de Baltimore aquests dies, però més encara quan vius dos carrers més enllà dels successos que narra Ciutat morta o veus les imatges, gravades per un veí, d'una detenció brutal i injustificada a la teva plaça.
NOMÉS puc seleccionar dos records per acabar. El primer és un nen negre que caminava de la mà del seu germà gran. El ferotge aspecte del germà contrastava amb la fragilitat del nen. El petit creixerà assemblant-se al seu germà, però el gran un dia va ser tan indefens com el petit. Instintivament, vaig recordar el poema de Miguel Hernández El niño yuntero. «¿Quién salvará a este chiquillo menor que un grano de avena? ¿De dónde saldrá el martillo verdugo de esta cadena?». El segon són les paraules d'una amiga afroamericana, en un viatge en tren: «Baltimore està creixent dins meu». Crec que aquest Baltimore està creixent dins de tots nosaltres. Per acció o consentiment, ens estem baltimoritzant.
