Margallo i les ambaixades de Sancho

Fa uns dies, el comissari en cap dels Mossos d'Esquadra va denunciar, sobre la lluita policial contra el gihadisme, que la informació policial europea no es bolca sobre el cos que en té la competència perquè el Govern central interpreta que «tot el que pot tenir a veure amb internacional és de la seva competència». Aquesta declaració, per si mateixa bastant descriptiva de la involució cap on s'encamina l'Estat autonòmic de la mà del PP, ve a tomb per recordar que el mateix Govern central acaba de recórrer la llei catalana d'acció exterior i que el Parlament espanyol ha aprovat a instància seva dues lleis que redueixen el paper de les comunitats en aquesta matèria al de mers comparses.

I toT AIXÒ sota l'argument que la Constitució reserva a l'Estat la competència exclusiva en matèria de «relacions internacionals», al Govern central la direcció de la política exterior i a les Corts Generals el consentiment sobre certs tractats. O sigui que, mitjançant una interpretació rígida i gramatical de la Carta Magna, desmentida per la praxi diària i la jurisprudència del Constitucional, es pretén imposar un model d'acció exterior de quilòmetre zero, com l'anterior al 1978, on tot comença i s'acaba a la Puerta del Sol.

¿I quin és el fonament de tanta involució? ¿Què motiva tant zel centralista, al marge de les susceptibilitats que genera el procés sobiranista? ¿Potser és la «diplomàcia pública» de la Generalitat, destinada a influir sobre coses dispars en l'opinió pública d'altres països, mitjançant think tanks o bé oenagés?  ¿Són les delegacions comercials, titllades d'«ambaixades» per les hosts de Margallo?

D'entrada, si s'examinen els motius del recurs, el primer que es percep és que la competència estatal es concep com una facultat omnímoda, que abraça tota responsabilitat sobre qualsevol activitat amb transcendència exterior. A més, li vénen al darrere tant la llei de l'acció i del servei exterior com, en menys mesura, la de tractats i altres acords internacionals, la primera amb un informe molt crític del Consell d'Estat i amb la severa oposició de totes les minories parlamentàries i de diverses comunitats. I no és estrany,  perquè consagren la capacitat estatal de sotmetre qualsevol tipus d'acció autonòmica amb projecció exterior a l'observança de les directrius del palau de Santa Cruz. En l'origen d'aquesta reinterpretació hi ha la sentència sobre l'Estatut. Aquest, a l'intentar normativitzar la realitat i la jurisprudència constitucional (com abans havia fet el valencià, i més tard l'andalús i aragonès), va obtenir una declaració de constitucionalitat, però amb l'advertència que «la qüestió de fons no s'havia de resoldre en els estatuts i requeria una normativa estatal clara».

Però una cosa és que el TC hagués argüit la necessitat d'una regulació estatal, i fins i tot conferit a l'Estat determinades potestats de coordinació per solucionar no sé sap quins perjudicis, i una altra és que s'ignori deliberadament el que el mateix TC ha dit sobre les facultats autonòmiques de projecció exterior referides a matèries d'estricta competència de les comunitats, sobre les quals no ha llançat cap retret i ha admès que és una manifestació d'autonomia política per gestionar els seus propis interessos. Per cert, que la disposició addicional sisena de la llei d'acció exterior, sota la rúbrica Eficiència i estalvi al Servei Exterior de l'Estat, conté la que podríem anomenar clàusula antiambaixades: d'acord amb el «principi d'eficiència en l'assignació i utilització dels recursos públics» de la cèlebre llei d'estabilitat pressupostària, es recomana la integració de les unitats o serveis exteriors de les comunitats en immobles de l'Estat, així com l'adhesió als esquemes de centralització, contractació i despesa d'aquest, cosa que, per si mateix, no incideix només sobre el principi d'autonomia política sinó també sobre el d'autonomia financera.

Per la seva part, la llei sobre tractats omet referències a l'activitat administrativa o normativa de les autonomies: no preveu la seva participació en la designació de representants de l'Estat, ni l'execució de tractats mitjançant lleis autonòmiques, ni que una comunitat pugui promoure tan sols la suspensió o denúncia d'un tractat que creu que la perjudica.

Així doncs, com en aquell episodi quixotesc de l'illa Barataria

-on per provocar la hilaritat de la concurrència Sancho és promogut a fals ambaixador del que en realitat era un modest llogaret-,

les comunitats, i naturalment també la Generalitat, van camí de convertir-se en aquest petit poble. Per cert, ubicat, diuen, entre Arganda i Madrid.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Professor de Dret Constitucional

i Ciència Política de la UB.