La gran cerimònia al voltant de la pilota
Mirant els senyals del cel o escoltant els crits de les aus, els àugurs romans pretenien endevinar el futur. N'hi havia prou que els pollastres del corral estiguessin més famolencs del que era habitual perquè l'emperador convoqués una guerra: l'auguri hi havia donat el vistiplau. A l'altre costat, cap a l'Orient Mitjà, llegien diàriament els pòsits del cafè i segons el que hi veiessin també proclamaven la guerra, així que tiris i troians es dessagnaven a partir de les claus dictades per un llamp, un pit de pollastre o el marro del fons d'una tassa.
Desconfiï de qui li asseguri posseir les claus d'un partit de futbol com el d'avui. Ningú en coneix les claus. Aquestes setmanes es recorda què va passar l'última vegada, què va succeir els dies previs a l'última vegada i com cantaven les aus aquella última vegada. Res. No sabem res del que passarà, excepte que tot muda, un riu no porta mai la mateixa aigua, vostè no té dues vegades el mateix pensament exacte i el futbol sempre conté una sobredosi d'incertesa que cap medicament pot limitar.
¿Què sabem? Que es diuen igual: FCB. Que els seus lemes són similars, ja que un és més que un club i l'altre proclama que nosaltres som nosaltres (Mia San Mia), afirmació bavaresa per diferenciar-se. Que comparteixen el gust per atacar a partir de l'instrument més bell del futbol, la pilota. La pilota és la principal veritat del futbol i no és gaire rellevant qui la té, sinó l'ús que pretengui donar-li quan la té. (Aquesta afirmació conté una excepció: Leo Messi. En el seu cas sí que és rellevant qui té la pilota).
No sé dir-los què passarà aquest vespre, per més que Messi i Guardiola estiguin presents a la gran gala. Hi ha qui s'ha imaginat prèviament cent escenaris diferents i tots són possibles, al marge que arribats a la cerimònia ja poc importa tot el que s'ha elucubrat sobre absències, favorits, estils i tàctiques. Sí, és bonica la figura retòrica sobre el retorn del pare i l'ànsia del fill per liquidar el vincle. El mite acabant amb el mite. És bonica la figura i a més és una possibilitat molt factible.
El futbol no viu només de victòries, sinó també de boniques figures i relats, per la qual cosa a Luis Enrique ja ningú li podrà prendre la seva formidable gestió competitiva, tant si acaba guanyant tres títols com cap; ni a Iniesta la seva formidable condició de gran mestre de les conduccions i el regat suau; ni a Müller la seva indescriptible atracció per la rematada impossible; ni a Messi la seva condició de futbolista universal, abans i després en qualsevol vara de mesurar; ni a Lewandowski la màscara; ni a Guardiola la seva vocació per anar sempre més enllà de tota proposta convencional.
Hi ha molt en joc i no em refereixo a la final de Berlín, que és el més important sense discussió, sinó a l'ethos, el pathos i el logos, que no és un trio arbitral grec, sinó el caràcter, l'emoció i el discurs, tres virtuts íntimament connectades amb el futbol a les quals prestem escassa atenció. La victòria sempre és el més rellevant, però la proposta i l'actitud amb què s'afronti una cerimònia preciosa com la d'avui, la valentia i la dignitat que es manifestin sobre la gespa, seran bones companyes d'aquest viatge al voltant de la pilota.
