Tulipers de Virgínia a Barcelona

El maig és el mes de les tardes llargues, clares; de la llum diàfana i de l'aire perfumat. És un mes perfecte per a l'esperança i per enamorar les noies. Amb el maig arriben moltes floracions i moltes fruites primaverals, començant per les cireres i les nespres, que trenquen la monotonia dels minsos bodegons hivernals. Però avui no em porten a aquestes pàgines ni la llum, ni l'amor, ni les fruites de temporada; avui vull parlar-vos de les flors d'alguns tulipers de Virgínia, Liriodendron tulipifera, que viuen a Barcelona.

Pocs barcelonins coneixen bé el patrimoni vegetal de la nostra ciutat, i jo no em trobo entre ells, dit sigui per endavant. Tampoc els alcaldables fan del tema una qüestió de campanya, desgraciadament. Però a tots ells crec que els porto avantatge pel que fa al coneixement dels tulipers, que aquest mes ens porten una de les flors més sofisticades que es poden admirar en la nostra tan asfaltada urbs.

La història comença a la petita ciutat de Lucca, al sud de la Toscana, a pocs quilòmetres de Pisa. Una joia. M'hi va portar una breu escapada durant una reunió científica a la ciutat de la torre inclinada i de la plaça miraculosa. Sempre hi ha un forat a l'agenda i una atracció local, disposades a cridar l'atenció del metge viatger; sempre hi ha alguna crida a la curiositat més enllà de l'estricte perímetre d'un congrés. Els extramurs de Lucca estaven, en aquella llunyana primavera, delimitats per uns enormes arbres, de copa ampla i vertical, gairebé cilíndrica, d'altura sorprenent, amb unes fulles simples que recordaven vagament les de l'auró canadenc però en versió palmípeda: les seves puntes sobresortint no gaire dels llimbs de la fulla; aquesta gairebé quadrada, xata. Lluïen centenars, milers, de boniques flors grans de color groc pàl·lid, amb una delicada franja ataronjada, que tenien alguna cosa de la flor de la magnòlia i alguna cosa de la tulipa. L'aroma era intens. La tarda, radiant. No havia vist mai abans arbres d'aquella envergadura i floració. Per cert, i encara que no vingui al cas, no gaire lluny d'aquest insospitat paratge vaig trobar per atzar una casa que va allotjar un jove Paganini una temporada en què va estimar desconsoladament l'esposa d'un noble de la ciutat. El mític violinista va batejar amb el nom de Lucca una sentida col·lecció de sonates per a violí i guitarra absolutament recomanable.

La meva ignorància em va portar a les preguntes i de les preguntes vaig anar als llibres i dels llibres a la casualitat o, millor encara, al destí. Dels llibres vaig aprendre que el liriodendron prové dels estats a l'est del Mississipí i que la seva curiosa foliació -protegida de les inclemències del temps per un inusual embolcall- ha despertat repetidament l'interès dels botànics. El destí va ser perdre'm un dia -uns quants anys després del viatge a Lucca- pels ravals alts de Barcelona i passejar entre la primavera del roserar Cervantes, sempre un regal per a la vista. Sortint del parc em vaig trobar al carrer de Jordi Girona davant de les casernes del Bruc, cobejades ara per la Generalitat per vendre'n els  terrenys al millor postor immobiliari. I allà eren. Petits, molt més que els de Lucca, però, al capdavall, allà n'hi havia. Flanquejant els dos costats de la calçada, davant de casernes i universitats, desenes de tulipers de Virgínia en flor van tornar a captivar olfacte i vista. ¡Quina flor tan delicada! ¿Algú pot pensar que va sorgir per no sé quina capacitat creadora del cec atzar?¿Qui dóna per fet que la impossible flor del liriodendron va sorgir per subvenir no sé quina necessitat pol·linitzadora? Semblant obsequi llueix com un adorn a l'aridesa utilitarista, com un plus innecessari per a les espècies vegetals però d'alt valor simbòlic com a referent estètic i, encara diria més, moral.

Segons una recent consulta a la web de l'Ajuntament de Barcelona, hi ha a la nostra ciutat 487 Liriodendron tulipifera censats, i jo diria que una bona meitat es troben a l'entorn de la caserna del Bruc i de la nova Universitat Politècnica, un barri poc freqüentat per la ciutadania, estudiants i professors a part. Potser no és per casualitat que les flors d'aquests tulipers s'ofereixen virginals, cada maig, a les casernes militars

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

-com es van oferir als fusells els clavells de la revolució portuguesa- i a les enginyeries que treballen per fer-nos la vida més còmoda però, per més que s'hi esforcin, cada vegada més insostenible i més agressiva per al món vegetal.

S'acosten les municipals i encara no he sentit cap alcaldable parlar dels tulipers barcelonins. Farien bé de garantir-nos la seva supervivència. A més, segur que els ho agrairan les abelles, que últimament no van gens bé de salut i que, encara que no voten, ocupen un lloc important entre nosaltres. Catedràtic de Cirurgia de la UAB.