Les falques expressives

Quan era petit i em criava en un ambient de respectuós catolicisme, vaig aprendre a separar les conductes humanes de les creences religioses. No era el mateix el bon tracte d’algú, la seva cortesia i tendresa, que el d’un altre, que podia, per exemple, picar-te el cap amb les claus o bufetejar-te o abusar d’un nen, tot i ser tots dos profundament creients. A mesura que un creix, comprova que passa el mateix en altres territoris menys sospitosos. És habitual sorprendre’t que gent que té idees progressistes i un discurs humanista molt ben armat, sigui capaç de comportar-se en l’esfera privada de manera oposada al que predica. Els defraudadors no taquen només els territoris religiosos, també els entorns ideo­lògics i socials. Per això, el respecte pels altres sol recomanar un cert escepticisme, esperar que siguin les accions les que confirmin la grandiloqüència emotiva de molts discursos. D’aquesta manera, un hauria de respectar les religions i les idees, però no per això donar per descomptat que els que hi militen, els que les col·loquen com a lemes de capçalera o els que s’embolcallen en la seva bella túnica estiguin actuant sincerament.

Estem acostumats que els partits democratacristians no es comportin amb més democràcia ni principis cristians que altres. Els sindicats obrers i els partits de treballadors tampoc compleixen sempre amb els preceptes que encarnen. Per no parlar dels partits que porten al seu nom la paraula unitat. Atureu-vos a mirar i no veureu associacions més desunides. Tant és així, que tinc un amic que sosté que s’haurien d’anomenar per colors o per números i deixar-se de tanta cerimònia en els seus noms. I en tinc un altre que els divideix en ros i negre, com el tabac, perquè afirma que tots dos causen el mateix mal, i que la diferència és que un el causa més ràpidament que l’altre, i això no és poca diferència. Bromes a banda, el pitjor de les inèrcies de les religions són les seves falques expressives. I la pitjor de totes és la de gràcies a Déu. Traduïda a totes les religions, sol servir per sortir del pas i celebrar l’existència d’una força superior cada vegada que et passen coses bones. Però ningú diu gràcies a Déu quan et passa una cosa dolenta, i, segons la lògica més clara, podria funcio­nar igual. Fa poc li vaig sentir al ministre de l’Interior, home de conviccions catòliques tan aparents que fins i tot va posar una medalla a una verge, dir una cosa sorprenent. Els equips de rescat havien actuat per salvar tres persones en una excursió de muntanya. El resultat va ser de dos morts i un rescatat viu, però, tot i així, al resumir l’acció el ministre va apuntar que s’havia salvat un dels home “gràcies a Déu”. A part d’un cert menyspreu per la perícia de l’equip de rescat, va sonar una mica a blasfèmia. ¿Volia dir que Déu només n’havia salvat un dels tres, per capritx o per desídia? És evident que les intencions de la frase eren les millors, però és el problema de treure la falca a passejar. Tot es degrada i les frases fetes sonen al que són: recursos maldestres per omplir un buit.