Peccata minuta
Creus de Sant Jordi
Dilluns passat vaig seguir atentament per TV-3 l'entrega de les Creus de Sant Jordi, cerimònia tan excitant i entretinguda com veure assecar-se una paret pintada, mitjançant la qual el Govern català recompensa anualment els seus pels serveis prestats. I un, d'entrada, es pregunta per què aquestes Creus no s'entreguen el 23 d'abril, diada del sant, sinó el 4 de maig, data en què honrem la memòria d'Antonina, Ciríac, Curcodom, Florià, Pelàgia i Silvà, entre altres, però no la del cavaller de la llança i el drac.
El desajust hagiogràfic s'ha unit aquest 2015 al geogràfic (sic), traslladant la convocatòria del molt adequat Saló de Sant Jordi al Gran Teatre del Liceu, ple fins a la senyera. I allà, entre vellut i or i de mans d'Artur Mas, 27 personalitats i 15 entitats -sent el gremi de la faràndula el més condecorat i aplaudit- van rebre el títol que dóna dret a una esquela gratis post mortem. Em va agradar, perquè això del pa és molt seriós, que premiessin, a títol pòstum, Francesc Xavier i Vilà, president del Gremi de Flequers de Barcelona i creador del... ¡pa de Sant Jordi!
A l'acabar el repartiment, la condecorada actriu Emma Vilarasau va prendre la paraula en nom de tots els crucificats -delicadíssim encàrrec- per agrair la distinció i dedicar-la als herois anònims els esforços dels quals mai obtindran reconeixement públic. El seu parlament va acabar, a títol personal i potser pactat, amb un brindis al sol per la independència. Gran aplaudiment.
Sense metàfores marines
Superats els terços de picadors i banderillers, el destre Artur Mas, des del centre de la plaça, es va disposar a la faena. En aquesta ocasió, el president no va abusar de metàfores marines i es va limitar a una cita de Saint Exupéry: «Si vols construir un navili, no comencis tallant la fusta i distribuint les tasques; abans transmet als teus homes l'anhel del mar lliure i obert». No, aquesta vegada i tenint en compte el trasllat de l'acte al Liceu, Mas va convertir els dos lamentables incendis i posteriors reconstruccions del nostre gran coliseu en símbol i exemple a seguir: l'au fènix catalana ha de renéixer al crit de ¡ja! de les seves cendres. La cosa va acabar, com era de preveure ja que el tema central era el foc, amb els inevitables versos de Ventura Gassol: «¡Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. / Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra, oh, Pàtria de les tombes flamejants!».
La Societat Coral Joventut Tianenca va posar el colofó, interpretant sentidament Els segadors des del primer pis. El gran escenari no era per a ells, ni per als que estimen críticament o heterodoxament la Catalunya real, vivíssima, mestissa, plural i sense cap necessitat de resurrecció induïda.
