Portar la innovació al centre del sistema
Molts han celebrat la notícia, i altres s'han mirat al mirall amb inquietud al saber que la xarxa d'escoles jesuïtes comencen un camí per transformar el seu model educatiu. Aposten per l'aprenentatge cooperatiu en aules polivalents, el treball basat en projectes que superi les assignatures tradicionals i vetllen per la tutorització i l'autoreflexió de l'alumne.
¿Ara es tracta de sacralitzar la innovació educativa? No cal, però tenim moltes evidències que els currículums més llargs i rutinaris no impliquen més aprenentatge i que incrementar el nombre d'exàmens i deures o les hores de classe magistral tampoc. A mesura que entrem a la societat del coneixement viurem una revolució educativa mundial: més alumnes hauran d'aprendre competències més complexes durant més anys i esdevenir aprenents autònoms d'un món poc previsible.
¿Qui ens impedeix innovar en l'educació? Potser l'escola necessita canvis pausats, però no estancament. Una gran part de les metodologies amb les quals ensenyem només estan basades en els costums i creences tradicionals dels docents. Les lleis de reforma educativa han persistit a allargar la llista de continguts del currículum, regular noves matèries, etapes i acreditacions, i rarament s'han focalitzat en el que passa dins l'aula, en com s'ensenya i com aprenen els alumnes. La nostra administració adora la burocratització teledirigida i desconfia de l'autonomia de cada escola per definir el seu projecte. Els centres públics no ofereixen prou estabilitat als equips i treballen aïlladament sense xarxes de millora. L'entorn desincentiva el canvi i al final acabem donant la culpa d'això a la manca de recursos malgrat que no és aquesta la principal qüestió.
¿Qui són els protagonistes d'aquests canvis? Existeix un abisme entre el que molts docents saben fer i l'educació que oferim als alumnes. Coneixem aquestes metodologies des de fa dècades, el que resulta innovador és posar-les en pràctica sistemàticament. Disposem de molts mestres i centres que lideren aquests models al nostre país, quasi sempre a les escletxes de la normativa, sense suport ni reconeixement. Les escoles jesuïtes han legitimat i eixamplat un camí que semblava només reservat per als pioners i certes escoles singulars amb vocació alternativa.
¿Quin és el repte? L'Administració ja no es pot seguir refugiant en la gestió burocràtica ni en els plans centralitzats: és l'hora de crear xarxes de suport a la millora, d'oferir autonomia real als centres, permetre que aquests puguin configurar els seus equips i rebin recursos selectius, on acumulem reptes socials i oportunitats de millora. El repte consisteix a crear un ecosistema d'estímuls i suport que converteixi aquestes experiències en centrals i sostenibles. Un ecosistema en què cada centre trobi la seva ruta orientada a maximitzar el potencial d'aprenentatge de tots els alumnes.
No serà còmode però sí apassionant. Ja no valen les excuses: hem d'aprendre a fer el camí des de la innovació excepcional a la transformació sistemàtica.
