Segon de batxillerat, ¿i després què?

Sovint trobem alguns joves desorientats i perplexos a primer de carrera. Han triat uns estudis universitaris però no estan del tot segurs de la seva elecció i pateixen, no s’atreveixen a reconèixer que potser preferirien estudiar una altra cosa. A segon de batxillerat, la família pressiona en un sentit o un altre i els encamina pensant en les sortides professionals i en la perspectiva d’un lloc en el mercat laboral. S’ha de ser pragmàtic: la universitat és una inversió de llarga durada que ha d’acabar fent possible «guanyar-se la vida». A segon de batxillerat, la pressió pels estudis i l’entrada a la universitat sembla una via de tot o res. Angoixa molt les famílies i els nois i noies, que no poden imaginar-se res més que la matrícula universitària el curs següent... o una mena de catàstrofe general indefugible.

Mentrestant, els nostres joves es pregunten què volen fer, què els agrada, i moltes vegades s’imaginen una passió per una carrera. Per una altra part, les xarxes socials promouen les sensacions intenses, voler una cosa al màxim, per sobre de tot, com si t’hi anés la vida. Si no ho sents així, llavors és que tens un problema, et falta vocació i et sents culpable de no voler això que hauria de ser tan intens i meravellós. Mentrestant, tot es precipita: la informació, les notes, els exàmens, el Saló de l’Ensenyament, la selectivitat, les notes de tall , les preinscripcions, les opcions... És un excés en molts sentits: acadèmic, psicològic, social. Alguns joves sucumbeixen a aquest excés i tenen crisis personals importants.

No obstant, si mirem aquest assumpte amb una mica de perspectiva podríem relativitzar-lo, encara que conscientment ens costi dir-ho amb aquestes paraules. Als països nòrdics, a Alemanya i també als Estats Units, forma part de la cultura, i per tant dels ritus de transició dels joves, agafar-se un any després dels estudis de batxillerat i, abans de decidir què volen estudiar, viatjar i veure món, aprendre llengües, col·laborar amb algun projecte de voluntariat, fer esport, treballar... En fi, disposar d’una altra mena d’experiències que els permetin situar-se i decidir després què volen fer, en altres condicions subjectives i existencials, amb perspectiva i més pau interior.

¿Quin seria el problema de deixar-los tranquils, de dibuixar un ritual de passatge prou ampli que els permetés respirar fondo i contemplar lliurement amb calma les possibilitats i un cert escenari de futur? No totes les experiències formatives són exclusives de l’escola. ¡Hi ha vida fora, al món! Però el nostre pretext és que «no hi ha temps».

El temps és precisament el que els adults responsables i amb feina no tenim. Pares i mestres repetim la frase «no es pot perdre un any». La idea que donar temps equival a una falta de productivitat i que aquesta sigui sovint la divisa que acompanya la sobrecàrrega de treball i estudi a segon de batxillerat és una qüestió simptomàtica i bastant decebedora. Efectivament, la societat en què vivim no permet a ningú ni errors ni rectificacions, però per sobre de tot no permet improductivitat. S’ha de saber què fer, ser assertiu, tirar endavant, ser proactiu i emprenedor. Davant totes aquestes exigències, els joves frenen en sec, moltes vegades quan estan al final del primer any de carrera, i descobreixen que això no és el que volien o dedueixen que ho van fer per la família, perquè estiguessin contents, però que no els interessa realment. A la vegada, s’adonen que tota la turbulència de segon de batxillerat, concentrada en uns mesos de la seva vida, s’ha convertit de sobte en una espècie de condemna irreversible.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest és, precisament, l’aspecte menys educatiu de tots, i els joves tenen raó a l’aturar-se i deixar-ho caure, a qüestionar els ideals del benefici a curt termini i la productivitat acadèmica a qualsevol preu. ¡Quantes vegades diem que els joves estan apàtics, desganats, que és com si no tinguessin cap desig de res! Ens equivoquem completament.

Quan els joves decideixen malgrat tot, malgrat la família, les expectatives i l’ideal del benefici a curt termini, deixar els estudis universitaris el primer any o no acceptar la carrera que els recomanen ferventment, molt sovint és per dignitat. Una dignitat que nosaltres no podem entendre però que no per això deixa de succeir com una cosa autèntica. Després del segon de batxillerat, per a molts d’ells sorgeix un interrogant sobre el món en què viuen realment i la perplexitat de qui el rep com a herència, sense a vegades poder imaginar una alternativa més humana, més lliure, més solidària.