El dilema valencià

Detesto el món del blanc i negre, dels antagonismes radicals i inapel·lables. En general, prefereixo els matisos de la complexitat i també la complexitat dels matisos. El blanc i negre sol enfosquir dilemes equívocs i enganyosos. La pluralitat, per definició, és calidoscòpica, oberta a la creativitat. En el discurs polític, el reduccionisme binari respon a entorns socials premoderns, sovint prenyats de promiscuïtats inconfessables.

El bipartidisme, per exemple, sol reforçar aquest món de complicitats més o menys discretes encara que comparegui en societat sota les categories suposadament antagòniques del bé i del mal. Jo mateix vaig escriure en aquestes pàgines (Elogi de la complexitat política, 15/01/2015) que «el reduccionisme de la realitat política en clau dual, segons la meva opinió, segresta el debat sobre la societat realment existent i intenta exorcitzar les formes d'intervenció política que qüestionen el vell ecosistema de poders compartits, tant en públic com en la intimitat. «Per això», acabava dient jo mateix, «aplaudeixo la desinfectant pluralitat de veus i d'actors que anuncien les futures convocatòries electorals».

Malgrat tot això -malgrat jo mateix, en realitat-, a pocs dies de les eleccions autonòmiques valencianes del 24 de maig, em descobreixo contrariat com mai davant una autèntica disjuntiva intel·lectual, però també moral, que consumeix la meva pròpia constel·lació d'actituds i valors. La reivindicació de la diversitat que tant he recitat com a mantra els últims anys se'm presenta avui com una condició que -¡el déu dels agnòstics ho impedeixi!- pot mantenir el PP en el govern valencià. La fragmentació de l'esquerra valenciana -PSPV-PSOE, Esquerra Unida, Compromís i Podem- té al seu davant, per primera vegada en lustres,

la possibilitat certa i probable de guanyar en vots el partit de la dreta, el PP, i la seva eventual crossa: Ciutadans. Però els estudis demoscòpics i l'experiència demostren que la dispersió del vot progressista -¡l'excés de la seva biodiversitat!- pot beneficiar el bloc conservador en el repartiment d'escons. L'estupendisme d'una progressia addicta al freudià narcisisme de la petita diferència em situa davant el mirall de les meves pròpies contradiccions intel·lectuals i mancances electorals.

Si bé és veritat que el raonament i la reivindicació de la contradicció tampoc són cap novetat. Michel de Montaigne i Charles Baudelaire van ser potser els primers sants d'una pedagògica processó d'escèptics que van insistir en la necessitat de la contradicció com a forma de vida i de pensament. La pluralitat política que jo mateix reclamava en aquestes pàgines, em sembla avui una frivolitat metòdica, amb perdó, per no dir un simple error aritmètic. Per una raó: ¡perquè estem davant una emergència democràtica! Els valencians necessitem -¡és una necessitat terapèutica!- que el PP sigui desallotjat de les institucions el 24 de maig. És una qüestió d'higiene i de moralitat pública. I aquí radica, ja ho sé, una altra de les meves contradiccions flagrants. La política, he dit i escrit diverses vegades, hauria d'estar allunyada de les decisions morals i limitar-se a la gestió racional de la vida pública. Però, hi vull insistir rotundament, avui, al País Valencià, és això el que hi ha en joc: un dilema ètic, un dictamen rotund i sense esmena: ¡que se'n vagin!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Més fusteriÀ que mai -«Reivindiqueu el dret a canviar d'opinió: és la primera cosa que us negaran els vostres enemics», va escriure Joan FusterSEnD m'aterreix la mínima probabilitat que el partit d'Eduardo Zaplana, de Francisco Camps, de Juan Cotino, de Rita Barberá i d'Alfonso Rus i tots els seus còmplices i palmeros pugui continuar governant la meva terra després d'haver-la saquejat a consciència i d'haver enverinat la convivència civil fins a límits insuportables. «Escriure» -deia el mateix Fuster- «sempre s'escriu contra algú». Els que veiem la vida en forma d'article -Josep Pla dixit- ho sabem perfectament. ¿Votem també contra algú? Votar, evidentment, es vota per mil raons que, a vegades, el cor no entén. Totes precises i fins a cert punt comprensibles. Descartes parlava també del dubte sistemàtic. El meu és avui radical, contundent i fanàtic. No estic segur de quina forma i manera puc votar directament contra el PP, una organització que, a més a més de convertir la corrupció en una forma de vida, ha aplicat amb mestria els onze principis de la propaganda de Paul Joseph Goebbels fins a aconseguir que una gran proporció de valencians votin contra els seus propis interessos. Ni sé si el meu pobre vot servirà d'alguna cosa entre tant guirigall, vull dir, complexitat de matisos.

Periodista