ARTICLES D'OCASIÓ
D'aquells col·legis aquests fangs
Després de les acusacions per blanqueig de divises i evasió fiscal contra l’antic ministre d’Economia Rodrigo Rato, convé recordar alguna anècdota de l’època en què va protagonitzar l’estratègia financera del govern d’Aznar. Va ser tant elevat el seu grau de popularitat que en un procés natural va acabar dirigint el Fons Monetari Internacional. La seva renúncia abans de complir el mandat va obligar a repensar el personatge, perquè el dany irreparable a la marca Espanya tot just acabava de començar. El que ha vingut després ha confirmat les pitjors sospites. Però en un país massa donat a la sobreactuació, a les fingides esquinçades de vestidura, a dramatitzar en excés, però després oblidar-se de l’essència dels problemes, no es pot deixar passar l’oportunitat per fer una mirada a l’Espanya de llavors i els seus grans valedors. L’aznarisme fa uns quants anys que està en entredit, però ningú vol aprofundir en la culpa compartida, i d’aquest error prové la nostra lectura equivocada de la crisi financera nacional.
En el cim de la popularitat de Rato recordo que vaig anar a visitar diverses escoles amb un amic pintor, que llavors, com jo, buscava plaça per als seus fills en alguna escola. Recomanats per algú, vam acabar visitant un centre privat que tenia bona reputació, valors laics i ensenyances humanistes, però sense deixar de banda l’excel·lència, paraula que es va posar de moda de manera irremeiable i és un fàstic quotidià encara avui. Després d’assistir a les bondats del centre en una xerrada per a pares, la directora del col·legi va admetre preguntes i el meu amic, amb interessos personals, es va atrevir a demanar pels valors artístics que es promovien entre els xavals, si hi havia alguna estratègia particular en aquests camps. Encara recordo la resposta feliç de la directora. Miri, aquí no fabriquem pintors ni artistes, no ens interessa gaire aquesta inclinació dels nois, el que nosaltres prometem als pares és que d’aquí sortiran els futurs directors de l’FMI.
Òbviament, ni portem els nostres fills a aquesta escola ni puc evitar canviar de vorera cada vegada que camino per davant d’aquell centre que no anomenaré. El que sí que em provoca és un somriure cada vegada que veig alguna de les inclinacions delinqüencials dels directors de l’FMI. No s’ha d’oblidar que després de Rato va arribar Dominique Strauss-Kahn, algú molt més respectat com a teòric de l’economia, però que voreja la psicopatia sexual. Les orgies, el dispendi, l’acumulació de riqueses, l’afició pels diners il·legals i la joieria acumulada responen a una educació particular. Darrere de la proposta somiada d’aquell centre escolar no hi havia res més que la radiografia d’un país malalt, l’Espanya d’aquell temps, sí, la que anava bé. La mateixa que va encreuar la família reial amb les escoles de negocis i que exalçava titans financers amb peus de fang. Un país degradat perquè va passar a admirar la gent equivocada, a posar d’exemple els que no eren exemplars. El pitjor de tot és que va virar el seu model educatiu i la seva promesa de progrés personal, procedent d’una humil però sàvia generació anterior, cap a inclinacions grotesques. Avui ens escandalitzen certs personatges, però la importància del moment resideix a reconsiderar els nostres errors col·lectius.
