El vestit de núvia

Un sol de primavera espectacular il·lumina la vella ciutat universitària. Arribem a l’hotel, la meva mare i jo, esgotades després de diverses hores de viatge en avió i en cotxe. L’hotel està situat en ple centre, a poca distància de totes les coses que s’han de veure. És el més antic de la ciutat i la moqueta ha conegut temps millors. Entrem a l’habitació i deixem la maleta a terra. La meva mare entra a la cambra de bany. Comença a sonar l’alarma antiincendis. Li dic de broma a la meva mare si ha sigut ella la que ha tocat un botó que no era. La meva mare diu que és clar que no. L’alarma s’atura. Pensem que deu ser una falsa alarma o un simulacre d’incendi. Però no, torna a sonar amb més força. Obrim la porta i veiem un em­pleat de l’hotel corrent pel passadís i dient: “It’s a real fire!” (¡És un incendi de veritat!).

Comencem a sortir seguits de gent que corre, alguns en pantalons curts, altres en bata. Se sent pudor de fum. Ja al carrer, sentim que s’acosten les primeres sirenes. Diversos policies ens indiquen que ens afanyem i anem a un local d’un teatre situat unes portes més avall, cap al qual també es dirigeixen els empleats de l’hotel: conserges, cuiners, cambrers... La zona ja està acordonada. Quan mirem enrere, veiem una enorme columna de fum que surt de l’hotel. La pudor és més forta. Arriben un parell de camions de bombers. Al vestíbul del teatre algú reparteix tasses de te. Ens fan apuntar-nos a una llista per comprovar si tots els hostes estan a resguard. Comencen a circular rumors: l’origen del foc és a la cuina i ha anat cap amunt, a l’spa del soterrani, a la part nova de l’hotel, a l’antiga, el sostre s’ha desplomat…

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una noia en barnús plora desconsolada als braços d’un noi. La gent es pregunta si algú de la seva família s’ha quedat enrere. Però no és això: es casa l’endemà i el seu vestit de núvia és a l’habitació. Arriba gent allotjada a l’hotel que no hi era quan ha començat el foc. Pregunten per les seves coses, sobre els passaports que s’han quedat a les habitacions, on passaran –passarem– la nit. El subdirector de l’hotel s’enfila a una cadira i comença a dir que pensen que no hi ha hagut cap ferit, però que passaran llista. La núvia segueix plorant. Els clients, en veu alta, pregunten interrompent-se els uns als altres si els tornaran els diners, què passa amb el banquet de noces de l’endemà, si els pagaran raspalls de dents, cremes, sabons, jerseis i pantalons als que van en bata. El subdirector, impertorbable, diu que sí a tot i que al cap de poques hores ens hauran buscat allotjament, tant als del casament com als que no. Ens segueixen oferint te.

Tres hores més tard, anem de camí cap a un altre hotel amb el que portem posat. La meva mare es recorda de la núvia que s’ha quedat sense vestit. “Diuen que quan plou el dia del teu casament això porta sort, però ¿què passa si hi ha un incendi?”. “Jo d’ella ho interpretaria com un senyal”, dic. “Doncs si es casa finalment demà i li va bé, sempre podrà dir que va ser un bon auguri, i si li va malament, que en doni la culpa a l’incendi”. La meva mare és molt sàvia.