Els nous pensadors de l'islam

Al llarg de la seva història, el món musulmà ha conegut experiències revitalitzants, especialment quan s'ha trobat davant una situació d'agressió o de regressió espiritual i intel·lectual. Una  fornada d'intel·lectuals reformistes musulmans de què parlarem en aquest article sorgeix al llarg de tot el segle XX, en un context primer marcat per la colonització i després per la gran decepció de la (les) independència (independències), marcades per la retroalimentació dels règims dictatorials i l'islam més recalcitrant.

La majoria d'aquests estudiosos de l'islam han conegut les revolucions nacionalistes, socialistes, marxistes, liberals i islamistes. I tots ells han viscut i alguns viuen encara avui amb impotència i resignació la utilització de l'islam per part dels governs dels països musulmans amb la connivència dels països occidentals. Tots ells afirmen que el passat dels musulmans no pot ser considerat com una història sagrada, sinó com a part de la història de la humanitat. Una història assentada, no podia ser d'una altra manera, sobre factors socials, econòmics i polítics.

Vegem ara alguna de les idees d'aquests nous pensadors, tots ells citats en un assaig rigorós que és l'inspirador d'aquest article i que, malgrat la seva erudició o precisament per això, és assequible per a qualsevol lector mitjà interessat en el tema: Les nouveaux penseurs de l'islam, del professor Rachid Benzine.

• Abdul Karim Soroush: l'islam, segons el seu diagnòstic, pateix de  dos grans mals. A saber, la ideologització de la religió i l'excessiva importància concedida als aspectes jurídics (xaria) en detriment de l'ètica, la teologia i la vida espiritual. Advoca per una religiositat instruïda, producte de la reflexió, que sàpiga conjugar la raó crítica i l'espiritualitat. Déu, segons el seu parer, pot ser viscut, si seguim la millor tradició de l'islam, com un Déu dels drets en lloc d'un Déu fiscalitzador.

• Mohammed Arkoun: profund coneixedor de l'humanisme àrab que va dels segles X al XIII. Tota la seva àmplia aportació intel·lectual s'hi inspira. Dedica la seva extensa obra a combatre la veritat religiosa com una veritat absoluta, intangible i immutable, responsable de la legitimació de la violència. Proposa abordar tota una sèrie de temes no pensats -el que ell anomena «l'impensable»- en l'islam: la història del context d'on van sorgir l'Alcorà i els hadits del profeta, les condicions històriques i culturals de la formulació de la xaria, l'estatus de les dones… Tots els tabús (i altres que se situen més enllà de la religió com la llibertat individual o la laïcitat) han de sortir de l'ombra i ser abordats amb coratge.

• Fazlur Rahman: en la seva obra desenvolupa la seva convicció que la relació entre Déu i l'home suposa necessàriament que l'home descobreixi Déu a través de la reflexió, a través de la raó crítica, i no només a través de la fe cega.

• Nasr Hamid Abû Zayd (i els seus mestres Amin Al-Khûli i Muhammad Khalafallâh): l'Alcorà, afirma, és un sistema obert de comunicació entre Déu i els homes. Per rebre'l com un missatge vàlid per al present, cada època, cada poble, cada home, necessita fer-ne la seva interpretació.  La recepció del missatge alcorànic per part d'una persona del segle XXI no pot ser la mateixa que la del lector o auditor del segle  VII. Així mateix, ens recorda que tots nosaltres som portadors d'ideologia (religiosa, social, nacional, política) i que aquesta, a vegades, no ens deixa avançar cap a l'objectivitat científica.

 • Abdelmajid Charfi (i el seu profesor Mohamed Talbi): tots dos molt conscients que la reforma no arribarà mai a l'islam des de l'exterior, presten molta atenció al lector àrab, especialment Charfi, que escriu els seus assajos només en aquest idioma. No hi ha convicció sense interrogació: aquesta és una de les idees que apareixen les seves obres.

• Farid Esack: en  la seva tesi doctoral ja es va proposar mostrar la possibilitat de mantenir-se fidel a l'Alcorà participant en la construcció d'una societat més justa i més humana amb els homes i dones d'altres tradicions i altres credos; així com l'acceptació del pluralisme teològic a l'interior de l'islam. Entén el gihad com un combat incessant, continu, conscient i efectiu per la justícia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Parlo d'aquests autors, verdaders erudits en el seu camp, intel·lectuals que han dedicat tota una vida a l'estudi de l'islam, molts d'ells perseguits pels governs o els ulemes fanàtics dels seus països; cito aquest magnífic assaig de Benzine perquè necesitem fonts fiables per orientar bé el debat sobre l'islam, l'islamisme i el gihadisme.

Psicòleg i escriptor.