Frau fiscal i dret a la intimitat

L'avantprojecte de llei general tributària que ha sigut objecte d'un controvertit informe del Consell General del Poder Judicial proposa el caràcter públic de l'accés a la resolució de les sentències condemnatòries per frau fiscal amb caràcter ferm -aquelles que ja no admeten recurs posterior- a través de la publicació d'un extracte d'aquelles resolucions al BOE. 

L'article 305 del Codi Penal, relatiu als delictes contra la hisenda pública i contra la Seguretat Social, prescriu que comet delicte el que, per acció o omissió, defraudi la hisenda pública estatal, autonòmica, foral o local eludint el pagament de tributs i altres de derivats, sempre que la quantia de la quota defraudada, l'import no ingressat de les retencions o els ingressos a compte de les devolucions o beneficis fiscals, indegudament obtinguts o disfrutats excedeixi de 120.000 euros .

Espanya és, juntament amb Itàlia, un dels estats de la UE on el frau a la hisenda pública arriba a cotes més altes. La publicitat d'aquestes condemnes planteja la qüestió de la seva incidència sobre el dret a la intimitat (article 18.1 de la Constitució). És a dir, aquell dret que faculta el titular a oposar-se a qualsevol intromissió en el seu àmbit privat inaccessible als altres tret que mediï el seu consentiment.

La qüestió que la mesura de publicitat proposada planteja és si l'activitat econòmica del contribuent a la hisenda pública forma part del seu dret a la intimitat. I la resposta és que no tota activitat d'aquesta naturalesa queda coberta pel dret a no ser pertorbat. Especialment quan afecti l'ordre econòmic i financer de l'Estat relacionat amb les obligacions tributàries del ciutadà. El Constitucional va abordar la relació entre activitat econòmica i dret a la intimitat en la seva sentència 110/1984. Es tractava llavors d'una resolució dictada per la Inspecció Financera i Tributària per la qual es recordava la investigació de les operacions que afectaven determinades entitats bancàries i en les quals figurava com a titular un ciutadà que es va oposar a l'accés als seus comptes per l'Administració tributària, que li exigia que aportés les certificacions relatives a aquelles operacions. La raó que va argüir és que la investigació requerida sobre els moviments bancaris dels seus comptes suposava una intromissió il·legítima en el seu dret a la intimitat. La denegació de l'empara sol·licitada va posar en relleu els límits del dret a no ser importunat en aquest aspecte de la vida privada, a fi de preservar interessos generals de superior rang.

Una de les primeres qüestions que el cas plantejava era la següent: ¿en quina mesura l'Administració pot exigir el coneixement de les dades relatives a la situació econòmica d'un contribuent a la hisenda pública? La doctrina jurisprudencial és ferma respecte d'aquest punt quan sosté que, en principi, no hi ha dubte que ho pot fer. Perquè la simple existència d'un sistema tributari i de l'activitat inspectora que requereix la seva posada en pràctica ho posa de manifest. Però sobretot, la justificació més rellevant que això és així és el clar suport constitucional del qual gaudeix. Perquè, en efecte, l'article 31.1 de la Constitució estableix que «tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que en cap cas tindrà caràcter confiscatori».

El coneixement dels comptes corrents pot resultar necessari per protegir un bé constitucionalment protegit com és la distribució equitativa entre els ciutadans del sosteniment de les despeses públiques. Certament, per a la plena garantia del dret a la intimitat les actuacions de l'Administració tributària hauran de disfrutar de la prèvia habilitació legal i ser realitzades de forma proporcionada (sentència del TC 233/2005). Així mateix, el dret a la intimitat tampoc queda vulnerat quan en el transcurs de l'activitat econòmica l'Administració tributària prescriu fórmules de control davant la defraudació fiscal, com pot ser l'establiment de la targeta d'identificació fiscal (Sentència del TC 143/1994, cas de les dades del NIF).

Notícies relacionades

Els jutges avalen la publicació de les condemnes per frau fiscal

L'Agència Tributària ingressa 6.500 milions per la lluita contra el frau el primer semestre

Arribats a aquest punt, s'ha d'arribar a la conclusió que la comissió d'un delicte és sempre una qüestió d'interès públic. Si la intimitat no pot esgrimir-se davant una investigació tributària, menys ho serà en cas de delicte de frau a la hisenda. Raó per la qual, i d'acord amb aquesta jurisprudència constitucional, hi ha poderoses raons per sostenir que la publicitat dels condemnats per frau fiscal mitjançant sentència ferma queda extramurs del dret a la intimitat d'aquests delinqüents.

Catedràtic de Dret Constitucional (UPF).