Machado, actual i pertinent

La Universitat Internacional d'Andalusia acaba de reeditar, en facsímil, Juan de Mairena, d'Antonio Machado, publicat el 1936 pocs mesos després que comencés la guerra. Iniciativa felicíssima perquè el poeta i filòsof sevillà és avui més necessari que mai, o així em sembla a mi. Recordem una altra vegada que tres anys després de l'aparició del llibre, Machado, que havia lluitat intrèpidament amb la seva ploma en la defensa de la república assetjada, moria exiliat a Cotlliure, d'on alguns despistats volen encara portar-lo a una Espanya que dista moltíssim de ser la que ell hauria desitjat.

Una Espanya on, en aquests moments, cap partit s'atreveix a dir el que farà o no farà, si accedeix a una parcel·la de poder, amb la memòria històrica, o sigui amb les 130.000 víctimes immolades pel règim anterior que segueixen, vergonyosament, en cunetes, rases i fosses comunes. I on el principal assassí espanyol de tots els temps continua, acompanyat del fundador de Falange Española (batejada, primer, Fascismo Español), sota de la creu cristiana més alta d'Europa.

Juan de Mairena reuneix els 49 articles protagonitzats per l'àlter ego machadià, professor d'institut com el seu creador, i donats a conèixer -menys un d'inèdit- a la premsa madrilenya del 1934 al 1936. Mig centenar de textos agudíssims en els quals el poc convencional catedràtic de Retòrica i Sofística reflexiona i debat amb els seus alumnes sobre totes les qüestions divines i humanes.

Mairena posa molt èmfasi sobre la necessitat de parlar bé, és clar, cosa que és impossible, insisteix, «pensando mal». Convida encaridament els que assisteixen a la seva classe a fugir del barroquisme, de la grandiloqüència. I els suggereix que sotmetin a anàlisi contínua els llocs comuns, les frases fetes, els tòpics i altres banalitats que proposa el llenguatge diari. ¿Com pot existir un guàrdia d'assalt, per exemple? És una contradicció absoluta.

Els recomana «una actitud inte-rrogadora y reflexiva» i, en particular, un benhumorat escepticisme disposat a dubtar de tot, fins i tot del dubte mateix. És a dir, «una posición escéptica frente al escepticismo». Més que ensenyar, en realitat el que fa és aconsellar, perquè la seva pedagogia, en evident deute amb la de Francisco Giner de los Ríos i els seus col·laboradors de la Institución Libre de Enseñanza (on va estudiar Machado), es basa en el respecte més absolut a l'alumne, en el rebuig de qualsevol conat d'adoctrinació. «Solo me aplico a sacudir la inercia de vuestras almas -emfatitza-, a arar el barbecho empedernido de vuestro pensamiento, a sembrar inquietudes...». «Yo os aconsejo», «reparad en que...», la invitació a sotmetre a criteri propi el que altres han proposat, a «desconfiar de todo lo que se dice», és una constant.

Mairena considera que els espanyols poden fer gala de qualitats molt positives -la generositat, per exemple, o la falta de supèrbia («nadie es más que nadie»)-, però troba que també tenen seriosos vicis. Entre aquests, l'enveja i el fet de no voler reconèixer el talent aliè (aquí coincideix amb Unamuno i Madariaga) i la resistència a aprendre de l'altre, a escoltar-lo: «En España no se dialoga porque nadie pregunta, como no sea para responderse a sí mismo. Todos queremos estar de vuelta, sin haber ido a ninguna parte. Somos esencialmente paletos».

No li fan cap gràcia les dretes pàtries, és clar, amb l'Església al capdavant, i pren bona nota que «la acción política de tendencia progresiva» -o sigui, en la terminologia d'avui, progressista- sol ser «débil, porque carece de originalidad». «Se diría -afegeix- que solo el resorte reaccionario funciona en nuestra máquina social con alguna precisión y energía. Los políticos que pretenden gobernar hacia el porvenir deben tener en cuenta la reacción de fondo que sigue en España a todo avance de superficie». ¡I tant!

Potser el més destacable del pensament de Mairena-Machado, amb tot, resideix en la preeminència concedida a l'ensenyament de Jesucrist relatiu al proïsme. Per al mestre apòcrif el que és específicament cristià és la fraternitat, «la hermandad de los hombres, emancipada de los vínculos de la sangre y de los bienes de la tierra». Crist és «un ángel díscolo, un menor en rebeldía contra la norma del Padre». Representa «el triunfo de las virtudes fraternas sobre las patriarcales», «la tregua del eros genésico», el rebuig del «bíblico semental humano».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En una societat forçada per les noves tecnologies a anar cada vegada més de pressa, a viure en la instantaneïtat perpètua, pantalla en mà, les reflexions de Mairena, tan oposat a les fatuïtats de l'homunculus mobilis, adquireixen avui una actualitat pertinent.

Escriptor.