Podem: el partit de les classes populars

Sempre dic que per entendre la política és molt més útil el bàsquet que el futbol. És lògic que el futbol generi més passions: és més freqüent veure-hi un equip feble derrotar-ne un de fort o assistir a la genialitat d'un jugador que resulta decisiva en un partit. En el futbol la sorpresa apareix amb certa freqüència. En canvi, en el bàsquet, com en la política, els marges són molt més estrets. Per això és tan important saber amb precisió la mesura de les teves forces i de les de l'adversari a l'hora de dissenyar les estratègies per guanyar.

Si mesuréssim el desenvolupament de Podem amb els temps d'un partit de bàsquet podríem dir que, en el primer quart, vam sorprendre amb un joc irreverent un adversari que ens ignorava. El nostre discurs era com aquells triples impossibles de Navarro i vam acabar la campanya de les europees amb 5 eurodiputats i 1,2 milions de vots que ningú s'esperava. Durant el segon quart els nostres adversaris van cometre l'error de subestimar-nos -¿recorden el guru Arriola dient-nos friquis?- i vam seguir anotant amb comoditat. Però en el tercer quart, les elits van donar la veu d'alarma -¿recorden el president del Banc Sabadell dient que feia falta un Podem de dretes?- i les coses van canviar. Va sortir el quintet titular de l'adversari i vam començar a sentir com es tracta els nous a la NBA: cops de colze, empentes, joc brut, insults a l'orella –la portada d'ahir d'El Mundo és un bon exemple d'aquest tipus de joc- i els àrbitres sense voler veure res, alhora que se'ns començaven a notar el cansament i els nervis.

No obstant, hem començat el quart definitiu recuperant el nostre joc. Els mitjans reconeixen que “hem tornat” (encara que només ells pensessin que ens en havíem anat), i segons avança aquesta campanya se'ns veu més còmodes i segurs. No només omplim els mítings, a més situem bé els missatges i estem col·locant els adversaris en el lloc que ens convé. De fet, és molt possible que aquesta campanya ens quedi curta i sigui només el preàmbul de la decisiva a les generals.

Esquerra i dreta

Es nota, en definitiva, que hem recuperat un dels elements que ens fan diferents: la nostra capacitat d'anàlisi estratègica. L'encert històric de Podem és conegut: vam saber llegir que el 15-M va ser l'expressió social d'una crisi de règim que podia tenir una traducció política. Aquella traducció es va sustentar en dos elements: un lideratge plebeu format en els mitjans de comunicació i un discurs que apel·lava a unes classes populars indignades (el poble) que identificaven les elits polítiques i econòmiques com a corruptes i responsables de la situació. Sense renunciar a cap element programàtic, vam anar més enllà de la geografia esquerra-dreta, i vam redefinir l'escenari polític espanyol amb noves claus. La paraula “casta” es va normalitzar en el llenguatge polític i tots els actors es van anar adaptant a un nou escenari en el qual apareixíem com a protagonistes. Alhora que l'Estat accelerava la jubilació de Joan Carles, el PSOE canviava de líder, copiava molts elements del nostre llenguatge i fins i tot rectificava l'estètica dels seus dirigents limitant corbates i arremangant camises. Per la seva part, el PP va reconèixer el final de règim i es va assumir a si mateix polaritzant amb nosaltres, mentre que Ciutadans va comprendre amb lucidesa que “novetat”, “regeneració”, “joventut” i “canvi” podrien ser els eixos perquè una nova dreta s'obrís camí electoral a Espanya. IU i UPD senzillament van quedar comprimits en el taüt de Procust, en el segon cas de forma definitiva i en el primer havent de refugiar-se en unes essències identitàries d'incert futur electoral.

Si nosaltres vam cometre un error va ser el de pensar que redefinir l'escenari et converteix en el seu propietari, i alguns entre les nostres files van sentir la frustració de veure altres actors -Ciutadans i en menor mesura el PSOE- créixer a costa de les nostres innovacions. I llavors vam haver de demanar temps mort i explicar què significa allò de la centralitat del tauler i assenyalar que en la guerra de trinxeres no guanyaríem assemblant-nos a l'adversari.

L'últim baròmetre del CIS revela que el nostre disseny estratègic per a l'últim quart és el correcte. Podem és el primer partit dels estudiants i els joves, i competeix amb el PSOE per ser el primer partit de tots els estrats de la classe treballadora així com dels sectors mitjans empobrits i frustrats per la destrucció de les seves expectatives. Si Podem és la formació més ben situada per representar les classes populars, és precisament com a conseqüència d'una crisi política derivada d'una crisi econòmica que ha fet recuperar el caràcter popular a sectors que s'autopercebien com a classes mitjanes beneficiàries d'una modernitat neoliberal que va demostrar ser una il·lusió.

Per això el nostre joc, basat a assenyalar el PP com el partit de les elits i la corrupció, el PSOE com la força que va renunciar al camp polític de la socialdemocràcia entregant-se al suïcidi de la Tercera via, i Ciutadans com a pla 'renove' de les elits, torna a funcionar.

Notícies relacionades

Iglesias: "No sé per què totes les institucions han d'estar a Madrid"

Pablo Iglesias es queixa a TVE-1 per una entrevista de "només tres minuts"

No hem d'oblidar que som una força política sorgida d'una crisi que va tenir dues conseqüències fonamentals al nostre país: destruir l'espai de governabilitat del socialliberalisme de la tercera via i revelar la corrupció com a forma de govern del model especulatiu de la bombolla que va tenir en el PP la seva màxima expressió. Encara que s'associessin durant molt de temps amb nosaltres nocions com regeneració, novetat i joventut, el nostre terreny de victòria és el que ens col·loca com la força política de referència d'unes classes populars en expansió com a resultat de l'empobriment de bona part dels sectors mitjans (treballadors públics, autònoms, petits empresaris i professionals), del precariat juvenil i de la classe obrera. Per això hem de ser una força amb un discurs aspre i de classe i amb un estil plebeu (que s'aprecia fins i tot en el fet que no vestim com els polítics tradicionals) capaç de dicotomitzar l'escenari polític.

La dicotomia que està en joc no és tant la que distingeix el que és nou del que és vell, com aquella que separa la política de compromís amb les elits de la que defensa els sectors populars.