La professora de retòrica Judith Butler sosté que la nostra supervivència no depèn només de la vigilància i defensa d'una frontera, sinó de reconèixer la nostra estreta relació amb els altres.
Fa uns dies ho recordava mentre llegia una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Galícia. Declarava la procedència d'un acomiadament disciplinari del director d'una entitat financera que havia autoritzat descoberts recurrents i la possibilitat de finançament a crèdit d'un client i el seu entorn familiar, tot i que devia a l'entitat més de 250.000 euros i que estava classificat com a client a extingir tan aviat com saldés el deute.
La sentència comença amb la llavor de la sospita: «A l'oficina hi ha un client que tenia molta relació amb el seu director…». Una forma una mica esbiaixada de referir-se al clientelisme que afecta patològicament el nostre país, però que a altres nivells no es qüestiona mai.
No es donen més detalls de les raons per les quals el client estava en una situació econòmica crítica. Tampoc el tribunal sembla considerar que això pogués tenir cap importància. Els perquès semblen ser irrellevants. Es jutja de manera uniformada la conducta, sense entrar en les seves raons. Un és responsable simplement per fer o no fer. El context en què es produeixi la conducta no existeix.
O dit en llenguatge judicial: la inexistència de perjudicis per a l'empresa, la no acreditació de lucre personal per al treballador, la inexistència d'una voluntat per part seva de comportar-se deslleialment, o que es pogués haver actuat compassivament davant una situació personal i econòmica greu, no té transcendència. El més rellevant és que s'ha vulnerat la bona fe contractual, s'ha trencat la confiança dipositada en un treballador amb un càrrec directiu. I així, ¿com obligarem l'empresa a mantenir-lo en el seu lloc de treball?
Un director d'una entitat financera, ens diu la sentència, gestiona fons i representa la imatge de l'empresa, i per això li és exigible un nivell més elevat d'integritat, honradesa i confiança. De fet, els tribunals, de forma reiterada, estan advertint que els càrrecs de confiança i direcció han de sotmetre's a un rigor i rectitud més gran en la seva conducta. Aquí sí que el context importa: hi ha càrrecs i llocs de treball.
Notícies relacionadesFixem-nos en les conseqüències. El directiu es converteix en un autòmat, en un executor de normes i ha de tallar qualsevol indici de sensibilitat amb el seu entorn. Desapareix el compromís perquè no li permetem que ningú el posi en un compromís. El poder es desnaturalitza, perquè només es posa al servei d'un mer interès contractual i individual.
Una amenaça latent a la nostra supervivència com a comunitat, davant la qual no queda cap més alternativa que fer que les empreses prenguin posició socialment... i també els consumidors.
