Un màrtir de la justícia
Els assassins de monsenyor Romero no suportaven la seva coherència ètica i el seu compromís cívic
Des del seu assassinat el 24 de març de 1980, la figura d'Óscar Arnulfo Romero, arquebisbe de San Salvador, no ha parat de créixer en tots els àmbits: continental i intercontinental, nacional i internacional, i a tots els nivells: religiós i polític, intercultural i interreligiós, teològic i moral. Un creixement que, després de dècades de dubtes i vacil·lacions per part del Vaticà, alineat amb els sectors eclesiàstics i polítics més conservadors del Salvador, ha culminat amb la seva beatificació, que ha tingut lloc a la ciutat de la qual va ser arquebisbe el 23 de maig passat, per iniciativa del papa Francesc, que està en plena sintonia amb el projecte de monsenyor Romero de crear una Església dels pobres, lliure dels poders i alliberadora dels exclosos, compromesa èticament amb la justícia i profèticament denunciadora de la injustícia estructural.
Monsenyor Romero és un dels símbols més lluminosos del cristianisme alliberador no tan sols de l'Església salvadorenca i llatinoamericana, sinó de l'Església universal. És un referent per a creients i no creients en la lluita per la justícia, per als polítics per la seva nova manera d'entendre i de practicar la relació dialèctica entre el poder i la ciutadania; per als dirigents eclesiàstics per la seva correcta articulació entre espiritualitat i opció pels empobrits.
Va ser aquesta manera de viure i d'actuar el que el va conduir a l'assassinat, reconegut com a martiri des del principi pel poble llatinoamericà. Martiri que, com afirma Gustavo Gutiérrez, no va buscar, sinó que el va trobar al transitar pel camí de la fidelitat a Jesucrist alliberador. Un martiri en un país catòlic, causat -o almenys amb la seva complicitat- pels mateixos catòlics de l'Exèrcit, del Govern, de l'oligarquia, de la Guàrdia Nacional, que no suportaven la seva exemplaritat evangèlica, la seva coherència ètica, el seu compromís cívic per la justícia i la pau, per a ell inseparables, el seu treball per la reconciliació a través del diàleg i de la negociació, i no de la violència.
Menys encara podien suportar la insubornabilitat de la seva paraula cada diumenge en les seves homilies, exercicis pràctics de teologia de l'alliberament i verdaders sermons polítics amb tons cada vegada més radicals de protesta, indignació, condemna, resistència i enfrontament directe amb els poders que assassinaven impunement el poble.
Les denúncies de monsenyor Romero no es van quedar en l'àmbit local, sinó que van assenyalar directament el president dels Estats Units Jimmy Carter, a qui va dirigir una carta en què li expressava la seva oposició i malestar per l'anunci de l'ajuda militar i econòmica nord-americana al Govern del Salvador. Aquesta ajuda, segons la seva opinió, «en comptes d'afavorir que hi hagués més justícia i pau al Salvador, aguditza sens dubte la injustícia i la repressió contra el poble organitzat que moltes vegades ha estat lluitant perquè es respectin els seus drets humans més fonamentals». Per això li demana a Carter que prohibeixi el suport militar al Govern salvadorenc i que «no intervingui directament o indirectament amb pressions militars, econòmiques, diplomàtiques, etcètera, a determinar els destins del poble salvadorenc».
Les diferents comissions de la veritat creades per investigar l'assassinat van declarar autor intel·lectual de la mort de monsenyor Romero Roberto D' Abuisson, que va ser director del servei secret militar salvadorenc, creador després dels esquadrons de la mort i fundador del partit d'extrema dreta ARENA, que va governar al Salvador durant 20 anys. No obstant, no va ser mai condemnat. Tot al contrari. Després de l'assassinat de Romero, va ser president de l'Assemblea Constituent i parlamentari de l'Assemblea Nacional fins al 1992, any en què va morir i va ser condecorat a títol pòstum per Alfredo Cristiani, a qui havia ajudat a aconseguir la presidència de la República el 1989, any en què van ser assassinats sis jesuïtes i dues dones a la UCA (Universitat Centreamericana José Simeón Cañas).
Notícies relacionadesSento desmentir els teòlegs del Vaticà que han declarat monsenyor Romero màrtir per odi a la fe. No, no va ser l'odi a la fe el que va portar els seus assassins a matar-lo mentre celebrava l'eucaristia, sinó la seva posada en pràctica del Sermó de la Muntanya -carta magna del cristianisme-, que declara benaurats els constructors de pau i els perseguits per causa de la justícia.
Aquest article vol ser un exercici de memòria històrica de monsenyor Romero, que, amb només la seva paraula i el seu testimoni, va obrir nous camins d'alliberament i reconciliació per on han transitat molts homes i moltes dones de bé al seu país, a l'Amèrica Llatina i arreu del món. Professor de la Universitat Carles III de Madrid.
