La política i l'economia
¿Qui va matar el 'welfare state'?
Amb el tractat que negocien els EUA i la UE començarà l'adéu definitiu a l'Estat del benestar
Si la Unió Europea fos un delicte, l'autor intel·lectual seria David Ricardo. La primera crisi econòmica de l'era de la globalització ha posat en relleu que els pares fundadors de l'actual Unió Europea (Adenauer, Monnet, Spinelli…) van ser il·lusos executors del pla traçat molts anys abans per aquest economista britànic d'origen sefardita.
El 1817, Ricardo va publicar els seus Els principis d'economia política i tributació, en què al capítol 7 (Del comerç exterior) hi ha la denominada teoria de l'avantatge comparatiu. Enfront dels models de proteccionisme aranzelari imperants a l'època, Ricardo va defensar els beneficis de l'intercanvi lliure de mercaderies entre estats. Si el país X produeix un bé a un cost menor que el país Y, a aquest últim li interessa més comprar-lo que produir-lo. L'Estat que s'especialitzi a produir allò en què és competitiu serà econòmicament més eficient, ja que podrà vendre el seu excedent al mercat internacional i, amb els guanys obtinguts, adquirir, en aquest mateix mercat i a un preu més barat, la resta dels productes que no fabrica.
Aquest és l'autèntic ADN de la Unió Europea. Els tractats i les institucions tan sols són les eines encarregades de fer real aquest principi fundador. La Unió Europea va ser concebuda, en essència, com una unió comercial, en perjudici d'altres fonts generadores de riquesa (energia, indústries estratègiques, economia social…), i per això ha especialitzat internament la producció, cosa que fa cada dia més visibles les diferències entre un nord i un sud econòmic. Europa està pensada perquè Alemanya segueixi fent cotxes (encara que les seves factories es puguin deslocalitzar dins del territori de la Unió) i perquè França sigui la gran subministradora de productes agropecuaris. Si ets bo en turisme, fes cas de Ricardo, ¡especialitza't!, i deixa per a d'altres la tecnologia i la innovació. Al cap i a la fi, tots pertanyem al mateix mercat en què comprar i vendre.
La llei de l'avantatge comparatiu afavoreix el conjunt, però no explica els desequilibris estructurals entre les parts, ni s'ocupa de la distribució interna de la riquesa. El lliure comerç estimula el creixement i la concentració de riquesa. És cert. Però es desentén de la cohesió social. Europa va ser capaç de crear un model social propi, el denominat Estat del benestar. Però això va ser possible perquè va saber equilibrar la lògica econòmica del lliure comerç amb una necessària economia de la reconstrucció que ha sigut progressivament abandonada després de la caiguda del mur i la unificació alemanya. Des d'aleshores els teòrics del mercat vencen els teòrics de la dignitat, que tímidament van intentar defensar les seves posicions en un cicle constitucional fallit (de Niça 2001 a Lisboa 2007).
Ara, quan la incertesa sobre la sortida de Grècia i el Regne Unit preocupa tant, convé no oblidar que són símptomes de causes més profundes i que l'arribada d'una versió talla gran del lliure comerç, coneguda com a TTIP, pot accelerar el que per a alguns ja comença a ser la crònica d'una mort anunciada.
Voldria creure que aquest tractat de lliure comerç que la UE negocia reservadament amb els Estats Units portarà tots els beneficis econòmics que pronostiquen els informes que pengen a la pàgina web de la Comissió. Més difícil, per no dir impossible, és assumir que amb ell no es produirà el començament d'un adéu definitiu a l'Estat del benestar. Els que pensem, potser de forma ingènua, que l'èxit d'Europa no va estar en l'encertada execució de la llei de Ricardo sinó en el conjunt de valors i principis utilitzats per evitar que el lliure comerç fes de la capacitat de consum la mesura de la dignitat humana, veiem amb natural recel democràtic els primers esborranys per a un acord en què figuraria, entre altres coses, una clàusula de protecció de la inversió estrangera (investor-state dispute settlement) en virtut de la qual les grans multinacionals podrien demandar els estats per adoptar mesures perjudicials per a les seves expectatives inicials de negoci o limitatives dels seus marges de benefici. Demandes que no es tramitarien davant el Tribunal de Luxemburg, ja que la seva resolució s'atribueix expressament a àrbitres privats.
Notícies relacionadesEl futur d'Europa canvia de mans. Del patrimoni comunitari, com es coneix el conjunt de principis, drets i obligacions que conformen la base comuna de la cultura jurídica europea, passem a les regles internacionals que informen els negocis; de la sentència, al laude arbitral. El lliure comerç guanya i l'Estat providència es privatitza i accentua les desigualtats. Però no ens enganyem. El concepte «autor intel·lectual» d'un delicte no existeix en dret penal: Ricardo no n'és el culpable.
Catedràtic de Dret Constitucional i exministre de Justícia.
