Crema Fiumicino
Em llevo a les 5 del matí per arribar a l’aeroport a les 6.30 i agafar un avió a les 8. Un amable taxista em desitja un bon viatge i, com que tinc la targeta d’embarcament impresa, em dirigeixo a la cua de la zona on et fan sentir com un hàmster dins la gàbia i t’has de treure les sabates i assegurar a la seguretat internacional que no atacaràs el passatge amb el teu esmalt d’ungles. Una vegada passat el control on requisen els biberons dels bebès (que també tenen intencions malignes) i on dones d’uniforme ressegueixen amb les mans enguantades els cèrcols dels sostenidors de senyores octogenàries (que clarament volen atemptar contra el món occidental i el planeta sencer), vaig a la porta d’embarcament. Un cartell anuncia que el vol està cancel·lat perquè l’aeroport al qual ens dirigíem es va cremar ahir a la nit. Sospiro, al costat de 80 persones més, i tots sortim una altra vegada a la terminal, despistats i sense saber exactament què fer. Alguns han perdut la connexió d’un vol posterior i es queixen, comprensiblement, encara més.
El que segueix són tres hores d’incertesa en què no se sap si podrem volar avui, demà o mai al nostre destí. A la cua d’aquest destí incert, assisteixo a una mostra de fascinants aspectes de la naturalesa humana: els que s’intenten colar pretextant preguntar alguna cosa, els que insulten els que s’intenten colar, els que parlen molt alt i expliquen a tothom que és fonamental que la ciutat a la qual es dirigeixen compti amb la seva imprescindible presència, els nens que no aixequen la mirada de l’iPad a tot volum veient Frozen. Les hostesses, superades, sense informació perquè no els arriben dades noves, a penes poden atendre totes les preguntes, queixes i demandes. Crec que elles i les infermeres són les professionals més sofertes de tots els col·lectius. Reben xàfecs que no els corresponen i els aguanten amb una dignitat admirable. I els malalts i els passatgers són
–som– dues espècies molt susceptibles. Elles donen la cara davant de la gent en els seus moments més vulnerables i reben gran quantitat de crítiques molt injustes. Com ho fan per controlar-se i no enviar a cagar el personal és admirable.
Notícies relacionadesEm poso els auriculars per escoltar Nick Cave i, dins el meu cap, allunyar-me dels nens de l’iPad a tot volum i dels seus pares cridaners, que m’estan posant nerviosa. Veig, una mica davant meu, un escriptor a qui admiro a la cua, que llegeix i pren notes amb la dignitat intacta i aèria de qui viatja sense moure’s, i no es queixa, ni empeny ni crida ni s’enfada.
Tres hores després torno a casa i em poso al llit per pretendre que aquest dia absurd no hagi existit. Al taxi que m’ha portat de tornada, el conductor m’ha preguntat d’on vinc. De Roma, li he dit. Neró en segueix fent de les seves.
