Comunistes, nazis i xiulades

Tornen el comunisme i els soviets i entrem de ple en la inestable república de Weimar, que va donar pas al nazisme. Espanya s'ha convertit, a ulls de la nostra peculiar dreta, en una mena de Jurassic Park en què reviuen els monstres de les convulses primeres dècades del segle passat. És curiós que quan als nostres conservadors se'ls trenquen els esquemes, en lloc de preguntar-se què està passant, què hi ha de nou al carrer, l'únic que se'ls acudeixi sigui utilitzar la moviola i recórrer als tòpics. Mal assumpte intentar inquietar el personal amb un remake de King Kong a aquestes altures de la festa. La mateixa dreta que fa anatema de qualsevol indici de recuperar la memòria, de mirar al passat per no repetir-lo, com han fet els alemanys amb el nazisme, no dubta a treure el recital catastròfic, amb crema de convents i la violació de monges incloses. Nazis i comunistes amalgamen sense cap mena de lògica tot allò que trenca la tranquil·litat sobre la qual està instal·lada. Fa falta molta imaginació, ignorància o mala fe per trobar paral·lelismes entre l'Espanya d'avui i l'Alemanya prenazi com s'entesta a fer la presidenta navarresa, Yolanda Barcina, apel·lant a la magnífica autobiografia de Stefan Zweig (El món d'ahir, Quaderns Crema).

Noranta anys després

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I així ens va. Mentre uns s'esquincen les vestidures, Rajoy sosté que en realitat no passa res, o molt poc. Algunes coses, com a màxim. Segueixen entestats a no veure la realitat, el malestar i el cansament que s'acumulen des d'almenys fa un lustre, quan ja es veia que això no seria una crisi passatgera i els brots verds es negaven a florir a milions de balcons.

Una ensopegada rere l'altra. Econòmiques, socials i polítiques. La més recent, haver aconseguit que l'última final de les xiulades hagi batut el rècord de decibels. Com més amenaces, més reacció. Elemental. La dreta gira la vista enrere i l'únic que arriba a fer es veure's reflectida en Primo de Rivera. El 1925, el dictador va clausurar Les Corts, el camp del Barça, perquè el públic va xiular La marcha real. Noranta anys després no tornen els soviets, però sí les mateixes obsoletes receptes.