Maragall i la llei electoral catalana

Aquestes últimes setmanes ha tingut lloc al Parlament de Catalunya l'enèsima representació de l'obra Per una llei electoral catalana en l'única comunitat que no té una norma d'aquest tipus. Al debat en el ple de la Cambra ha arribat un text curiós, tramitat amb pressa i que desatén les recomanacions ofertes pels experts acadèmics de la comissió Colomer (2007-2010) i les nombroses propostes que han sorgit durant els últims anys des de la societat civil.

Malgrat que és un text altament detallista, omet aspectes decisius. A diferència de la LOREG (llei electoral espanyola), deixa en mans del Govern la concreció de les subvencions electorals públiques. Això atorga als partits governants molt de marge per incrementar el finançament extraordinari als partits segons convingui i sense passar pel Parlament. Però sobretot, i això és el més significatiu, li falta encara el nucli central d'aquesta mena de lleis: el sistema electoral, que estableix les circumscripcions, la fórmula electoral, el llindar electoral i el tipus de llista, aspectes clau d'una llei electoral tal com s'entén a la resta del món.

Es tracta, evidentment, dels aspectes que generen divisió, perquè condicionaran en bona mesura els resultats electorals. I aquí se segueixen mantenint les mateixes diferències en les postures, des de fa més de 30 anys, entre els que donen prioritat a la representació territorial i els que advoquen per més igualtat del vot en benefici de les zones més poblades.

Encara que els conservadors de l'statu quo electoral solen argumentar, amb raó, que el sistema actual no genera resultats gaire desproporcionals, això no impedeix que Catalunya, com la resta de comunitats autònomes i les Corts Generals, utilitzi un dels sistemes electorals amb més malapportionment o desigualtat en el sufragi, al nivell d'algunes democràcies africanes o llatinoamericanes. En aquests casos, on el percentatge d'escons que s'elegeixen en un districte no equival al de la població amb dret a vot que viu al territori, el principi un ciutadà, un vot és menys cert perquè -al marge de la fórmula que s'utilitzi posteriorment- l'existència de circumscripcions molt desproporcionades en el seu volum de població fa que el pes dels individus que viuen en territoris despoblats sigui molt més gran que el dels ciutadans urbans o metropolitans.

En situacions de resultats ajustats, el biaix generat per aquesta desigualtat del vot és obvi i té conseqüències decisives. Actualment, Oriol Junqueras, líder d'ERC, exerceix com a cap de l'oposició per encapçalar el segon grup en escons de la Cambra, malgrat haver obtingut menys vots que el PSC l'any 2012. Molt més determinant va ser el que va passar l'any 1999. Mentre que la candidatura encapçalada llavors per Pasqual Maragall va obtenir més vots que CiU, el malapportionment va fabricar una majoria per als nacionalistes que va fer impossible l'alternança. Aquesta situació es va reproduir el 2003, i si bé llavors el descens de tots dos partits sí que va obrir pas a un canvi al Govern, la presidència de Maragall va navegar -amb vent de cara- a mercè d'ERC, també beneficiada per la desigualtat territorial del vot electoral.

Aquella experiència va marcar fins a tal punt Maragall que es va fixar com a prioritat adoptar un sistema electoral més igualitari. Encara que llavors l'aprovació d'una normativa electoral només requeria la majoria absoluta de la Cambra, va preferir esperar que el nou Estatut recollís aquest principi. Però aquí va topar amb els interessos materials tant de CiU, verdader actor amb veto per aprovar la reforma, com d'ERC, per a qui la igualació del vot feia perillar la seva posició de partit frontissa. Així, la primavera del 2005, en el debat de la ponència en comissió, CiU va supeditar el procés de reforma de l'Estatut a una condició sine qua non: mantenir el sistema electoral vigent i elevar la majoria per a la seva aprovació fins a una majoria reforçada del 75% de la Cambra, que a la pràctica sepultava la reforma de la normativa ad aeternum.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

DEU ANYS després, la clàusula de seguretat que CiU i ERC van establir per assegurar el seu avantatge electoral sembla que se'ls gira en contra en l'intent d'acabar amb la paradoxa de governar una comunitat política que aspira a la seva plenitud però resulta incapaç d'aprovar una de les lleis bàsiques de qualsevol democràcia.

També resulta paradoxal que aquesta vegada hagin sortit en auxili seu alguns dels últims maragallistes, que van governar llavors i que per això van conèixer de primera mà la frustració que aquest sistema desigual sempre va causar al seu premier.