Homenatge a Munné-Jordà

Vivim en un país tan petit que els homenatges a vegades se'ls ha de fer un mateix. Vegin si no el cas d'Antoni Munné-Jordà: dues vegades finalista del Sant Jordi, autor de 15 llibres entre el que és popular i la innovació, va publicar com a editor dues antologies canòniques de ciència-ficció per a Edicions 62 i ha dirigit 15 anys la col·lecció púrpura i plata de Pagès, emblema del gènere en català. President de la SCCFF (la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, que després d'un congrés al setembre aglutinarà el fantàstic en llengua catalana), és un estudiós i divulgador del fandom i un expert en Manuel de Pedrolo. Un nom indefugible, en fi, per a qualsevol amant de la narrativa catalana. Si en lloc de tornar-se boig pels marcianets hagués disseccionat el noucentisme, les autoritats l'haurien consagrat ja fa eons. Però ja saben: gairebé 70 anys i segueix fascinat per l'exploració de mons. És un friqui de manual, no importa com sigui de seriós el seu treball. Se'l pot obviar.

Ell a la seva, ha dedicat sis anys a la seva obra magna, una revisitació de La Ilíada que, entre Joyce i Dan Simmons, ofereix en 24 cants un reality bèl·lic amb mutants i fonamentalistes. Titulat Michelíada -sortirà el dia 8 en Males Herbes- és un esdeveniment que tornarà a mesurar el nostre estigma cap a la literatura no realista. ¿S'apreciarà el seu brillant treball lingüístic, amb veus en rossellonès, balear, tortosí, alguerès o valencià septentrional? ¿Es veuran els seus registres, de la confessió a l'entrevista, del soliloqui al xat, de la crònica al flux de pensament? ¿S'entendrà la seva metàfora dels mèdia com déus, de la guerra de l'espectacle? ¿O ens quedarem en l'anècdota d'un soldat anomenat Michelín i una periodista Ikea, que no tots els personatges siguin terrícoles, que la metaliteratura no ha de renunciar a clons, naus de combat o holotevés? Aviat ho sabrem. De moment, Munné-Jordà ha demostrat que es mereix més homenatges. I que el que acaba de fer-se li garanteix anys de posteritat.