Inseguretat, o quan les lleis no són clares

Recordant Weber podem dir que som un món modern. Això suposa que reservem als governants elegits democràticament la producció jurídica. I també que les lleis, atès que regulen el tràfic econòmic i social, ens donin estabilitat i seguretat. O, en altres paraules, que ens donin tranquil·litat en la mesura que eviten o resolen conflictes.

Amb aquestes premisses, s'espera que el legislador faci bé la seva feina. Fet que es tradueix en l'exigència que les normes siguin clares, que no siguin contradictòries entre si, que respectin l'ordre constitucional i els acords internacionals, que no deixin buits de regulació susceptibles de generar conflictes o, en argot legal, que s'emmarquin en el principi de seguretat jurídica.

Hi podríem afegir, a més, que no s'utilitzin per a interessos que s'escapin manifestament del bé comú, que no se serveixin de la llei per imposar uniformement una determinada ideologia, que no s'abusi de l'autoritat (majoria absoluta) per evitar el debat democràtic i la participació, o que no s'utilitzi l'escut de la urgència per regular de qualsevol manera o a cop de peticions interessades... Donaria per a una altra reflexió.

De tots és conegut que després de la reforma laboral s'han obert una sèrie de vies d'aigua en l'aplicació pràctica d'alguns temes, que han provocat acusacions de parcialitat o, fins i tot, d'insubmissió contra els jutges. Controvèrsia instigada fins i tot des del mateix legislador, que per primera vegada en la història va declarar, en una de les seves exposicions de motius,  la seva voluntat d'excloure el paper del poder judicial. ¡Si Montesquieu aixequés el cap!

L'últim revés, el maig passat, no prové de cap tribunal nacional, sinó del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el qual difícilment es pot acusar de tendenciós i que certament està per sobre de les disputes de la Cort. Ha sigut a propòsit d'una demanda d'un treballador espanyol, sobre un tema enormement sensible, com és el de les condicions i requisits per portar a terme un acomiadament col·lectiu. És una sentència que col·loca les empreses en una situació d'incertesa i de risc de nul·litat que exigirà, de forma peremptòria, que es porti a terme una nova reforma laboral, en aquest cas, en interès dels treballadors.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Més enllà del debat tècnic, aquesta última sentència fa evident com el legislador estatal no ha portat a terme una transposició correcta de la normativa comunitària, cosa absolutament insòlita en el marc de les cessions de sobirania creixents, i poc explicades, que realitzem en favor de la Unió. Cosa que situa en fals els ciutadans i, especialment, les empreses. ¿Com pot ser que complint la llei espanyola, després ens sancionin?

És clar. No pot ser.