Phenomena

Encara, sense gaire esforç, puc recordar l’olor de caramels de menta i de colònia del cine de la meva infància. Recordo el passadís, l’acomodador, les butaques relluents, la llum que es transformava en foscor. Recordo el moment que s’obria la cortina, el calfred de l’expectació pel que havia de venir, el so, els colors... una sensació envoltant d’abandonar el meu cos i entrar a una altra dimensió. Això era anar al cine, un acte gairebé religiós de comunió amb la pantalla. Aquell passaport a una altra vida que es barrejava amb la meva. Amb el temps, he vist ­pel·lícules als llocs i als cines més diversos: des de projeccions en autocines semibuits enmig d’un desert fins a cines perduts en pobles canadencs, amb projectors agònics, passant per l’estable del fabulós Festival de Cans fins a les nits d’estrena planetària al Grand Palais de Cannes.

Però el cine a les ciutats on queden cines és, tret d’honroses excepcions, un lloc descuidat, amb un hall desangelat, projectors antediluvians, butaques tacades i un aire musti en general. Quan vaig entrar per primera vegada al cine Phenomena de Barcelona, una sala oberta pel director Nacho Cerdà amb sang, suor i llàgrimes, vaig tornar a sentir-me com quan tenia 5 anys i els meus pares em van portar a veure Taras Bulba. Ja, des de fora, les lletres fantàstiques que anuncien la pel·lícula. El vestíbul, d’un vermell espectacular. El bar, refulgent amb seients de pell negra. I ja a la sala, la gran pantalla, la inquietant cortina i, el millor de tot, una projecció impecable i un so perfecte. Veure qualsevol pel·lícula en aquest cine és tornar a sentir la sensació de Bigger than life (Més gran que la vida) del cine de veritat: el cine que no es veu a batzegades en mòbils, iPads, avions. El cine en el qual es presta atenció a la pantalla i a la pel·lícula, sense que hi hagi irrupcions de la vida quotidiana, trucades, sorolls, wahtsaps, consultes a Facebook.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La programació del Phenomena també és un exemple de rigor i bon gust: des de Roma, ciutat oberta, perla de Rossellini, fins a Obsessió, de Brian de Palma, Ida, de Paweł Pawlikowski, i Tu i jo, de Leo McCarey, passant per tots els Bond, i ara l’últim Mad Max. Nacho Cerdà parla de la seva criatura amb una devoció contagiosa. Ha complert un somni i només espera que molts el segueixin. Però es necessiten més bojos com ell que ens redescobreixin l’acte de veure pel·lícules de la manera que van ser concebudes. I tornar a aquell moment màgic on al món, per una estona, només existeix l’univers de la pantalla i de la mirada d’un espectador sorprès.