Em deia un company que Ada Colau, encara per asseure’s a la cadira d’alcaldessa, ja sembla desgastada com si portes un any de legislatura. Potser ho creu per la lupa que sobrevola la seva activitat i les expectatives que ha generat. Els qui la varen votar albiren un futur nou i ple d’oportunitats mentre que els contraris observen neguitosos l’evolució dels esdeveniments. Una cosa està clara, les expectatives generades són proporcionals al grau de decepció que pots provocar. Els contraris només poden veure’s sorpresos gratament. És la teoria de les pel·lícules, com més bona et diuen que és, més decebut surts del cinema.
El gran problema d’Ada Colau, i sobretot de la seva força, és fer front a quatre anys de governabilitat amb 11 regidors. Dies després del 24 de maig començava a expressar el seu compromís amb el dret a decidir per atraure l’atenció d’ERC i CUP. Tot i que aquesta etapa ja va quedar enrere, va caducar el 9 de novembre del 2014, Colau i el seu equip saben que no poden anar més enllà del compromís abstracte de votar. El número quatre de la llista, Jaume Asens, afirmava en un debat organitzat per l’ANC que la seva força no es pot considerar ni independentista, ni federalista ni autonomista perquè és un projecte municipal. A més, la coalició és resultat de la confluència de sensibilitats. Declaracions que encaixen perfectament amb l’esperit fundacional d’aquest partit resultat de la suma d’ICV-EUiA, Podem, Equo, Procés Constituent i Guanyem però que són molt curtes quan el municipi que governes és la capital de Catalunya.
L’estratègia d’ERC i CUP
Les dues forces troben imprescindible l’aspecte social dels seus programes, i coincideixen en alguns punts de Barcelona en Comú. Tanmateix, a tres mesos de les eleccions catalanes, l’eix nacional i el posicionament clar és quelcom transcendental. La CUP descarta formar part d’un govern que compta amb un partit, ICV-EUiA, que ha edificat el model de ciutat que ara la seva pròpia coalició critica. Prefereix seguir amb la seva “lluita de formiga” abans que formar part del poder i ser el cooperador necessari d’una línia d’actuació que no els representa. A més, conceben la lluita social com una lluita nacional. “Independència per canviar-ho tot”.
ERC, per la seva part, malgrat que el sector socialista que ha incorporat del PSC fa una crida a pactar amb Colau, la direcció ha estipulat una postura molt clara: si voleu pactar, adheriu-vos al full de ruta i feu de Barcelona un municipi que forma part de l’AMI. Hi ha molt en joc a curt termini.
La pinça
Notícies relacionadesBarcelona en Comú es troba en una situació incòmoda, la victòria és massa justa, el programa molt exigent i les declaracions d’abans i durant la campanya estan guardades a l’hemeroteca. Es veu ofegada per un discurs social que no es mullava en l’àmbit nacional i que ha funcionat durant la campanya electoral per guanyar vots, però que a l’hora de governar els pot estrangular. Cada dia serà una negociació, una batalla edifici a edifici. La pinça de l’esquerra catalana coincideix en què ara cal un posicionament nacional clar, com ho ha fet el PSC amb el seu ‘no’ a la independència. Consideren que els catalans ja tenen dret a decidir el seu futur i així ho faran el 27 de setembre, ara cal saber si estan pel ‘sí’ o el ‘no’.
