ARTICLES D'OCASIÓ
Un cine al fons
Un amic torna d’un viatge pels Estats Units i m’explica que l’ha sorprès trobar en ciutats petites vells cines recuperats, que tenen una programació activa i viva, imbricats en la població. Són antigues sales abandonades diverses dècades enrere que es reactiven per la tenacitat d’associacions veïnals o particulars que no pretenen convertir-se en milionaris, sinó tan sols mantenir viu el costum de veure cine en pantalla gran i en companyia de desconeguts. És una tendència que s’ha revifat als Estats Units els últims temps, aquesta recuperació de sales perdudes, reciclades, a vegades petites com un oratori i atrotinades, on la programació és variable i flexible, però que el veïnat considera una riquesa pròpia. Perquè això s’arribés a produir abans va ser necessari que es toqués fons. Que es furgués encara més en la decadència que narrava aquella bonica pel·lícula de Bogdanovich, The last picture show, i s’anessin perdent totes les sales tradicionals i de proximitat a mans del centre comercial i la megagaleria.
A Espanya és molt possible que encara no hàgim tocat fons. Ni en la crisi ni en la destrucció del teixit cultural de proximitat. La desubicació dels cines fora dels barris cap als centres comercials va ser una calculada còpia del model americà, també per afavorir un tipus de cine, que va trobar un aliat inesperat en els ajuntaments negats per entendre la seva pròpia ciutat, variant d’una manera radical els costums que havien fet exemplar la vida europea. La desaparició de les sales de cine de proximitat va rebre el seu cop de gràcia quan es va canviar per llei el seu ús social i van ser pastura de les franquícies, desitjoses de seus centrals i vistoses. No hem tocat fons perquè la destrucció i el tancament continuen, esperonats per una política cultural homicida, però també perquè cap crisi se supera sense abans una reflexió culpable. Al capdavall seguim assistint a la certificació de la corrupció quotidiana sense que ningú demani perdó, dimiteixi o sigui castigat a les urnes. És a dir, el procés de reconstrucció no pot començar, perquè no s’ha reconegut el delicte i les raons del desastre.
El cine és sempre un element al fons, d’alt contingut sociològic, però mai primordial. Aquestes sales rescatades, que també estan arribant a Espanya a poc a poc, imiten el model francès, que és l’únic país del món que ha conservat l’esperit de proximitat en la disposició de les seves sales de cine, i exemplifiquen la recuperació de la ciutat com a lloc de trobada i socialització. La venda de l’espai públic al millor postor va buidar de contingut l’urbanisme, per convertir-lo en una peça recaptatòria i no en l’exercici de disseny d’una forma de vida racional i feliç. Aquest sala recuperada no ve a dir més que encara existeixen ganes de compartir un espai. Fins i tot quan deixes tres butaques buides entre el teu lloc i el del desconegut del costat, estàs portant a terme un exercici de comunitat. Per tocar fons de veritat, en el terreny humà i en el social, és necessari un exercici de valentia, premiat gairebé sempre per la recuperació i l’estímul. A Espanya ja hi ha sales de cine que rescata un veïnat organitzat, però encara estem lluny d’entendre que la debacle necessita assumir-se sense covardia ni pegats porucs.
