Vides paral·leles

Un guionista una miqueta millor hauria anat amb més compte: no ho hauria fet tan obvi. Però la realitat no està firmada: no hi ha ningú que hagi de fer-se'n càrrec, així que a vegades es permet aquestes relliscades. Que Messi i Tévez s'enfrontin

-un espanyol, l'altre italià- per definir la copa dels europeus, és gairebé un lloc comú. Tots dos van néixer a l'Argentina, tots dos tenen més o menys la mateixa edat, tots dos han fet la vida a la gespa; tots dos són tan semblants i a la vegada tan radicalment oposats.

Leo Messi va néixer a Rosario el 1987; Carlos Tévez, a Buenos Aires el 1984. Fa temps, en un partit de la selecció argentina a Núñez, el locutor que anunciava els equips va haver de presentar-los: quan va dir Messi va dir «el millor jugador del món» i tots van aplaudir; quan va dir Tévez va dir «el jugador del poble» i l'ovació va ser estrepitosa.

Les diferències s'acumulen. Messi sempre va jugar recolzat per un equip excepcional, mentre que Tévez, en general, va haver de ser el guerrer solitari que lluitava a la punta d'equips que s'atrinxeraven. Messi té la tècnica més depurada, més increïble que s'ha vist: és capaç de fer qualsevol cosa amb una pilota als peus. Tévez té la seva habilitat però és, sobretot, la força desfermada, la fúria de qui coneix els seus límits i vol superar-los sense parar: els argentins en diem puro huevo.

El 'pibe' del barri

Tévez és de Boca, va jugar a Boca, ho va guanyar tot amb Boca, és Boca; Messi és llunyanament de Newell's Old Boys, un equip menor on no va jugar mai. Tévez, per als argentins, és clarament un argentí; Messi és indefinible: com qui descobreix de sobte que al barri hi ha un pibe que no és amic de ningú però que juga realment bé i que el podríem trucar per als partits dels dissabtes. Messi és, sense cap dubte, el millor jugador del món -i només es discuteix si és o no el millor de la història-. Tévez mai ha estat a prop de semblar-ho, però ningú -dic ningú- ha guanyat més títols diferents que ell: va ser campió de l'Argentina, el Brasil, Anglaterra, Espanya, de la Libertadores, de la Champions, de la Intercontinental des dels dos continents, dels Jocs Olímpics.

A més, Tévez és parlador, graciós, fica culleradea en tot, i Messi és callat, distant, introvertit; Tévez té el comandament d'una banda de cúmbia villera, Messi té el comandament de la playstation. Messi ha passat tota la seva vida futbolera en un club i una ciutat; Tévez ha vagat per quatre lligues i sis equips. Messi protagonitza espot rere espot amb la seva cara de nen que no ha trencat mai un plat; Tévez ven molt menys amb la seva pinta d'haver-los trencat tots.

I, enmig de tantes diferències, s'assemblen en alguna cosa: cap dels dos ha sigut campió del món. Per a Tévez podria ser un accident; per a Messi, és l'últim argument que el separa de ser unànimement acceptat com el millor de sempre. Cap dels dos ha guanyat el que voldria amb la seva selecció, i potser és justícia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè el que realment els uneix és que tots dos són fracassos argentins. Carlos Tévez és obvi: va néixer al barri més marginal i pobre de Buenos Aires, el seu pare el va deixar quan era un bebè, sent bebè encara es va cremar i es va desfigurar la cara, va créixer envoltat d'amics que van anar caient, un darrere l'altre, morts en assalts armats i xeringues esclafades -però es va salvar perquè jugava bé a futbol-. Lionel Messi és obvi: va néixer en un barri de classe mitjana baixa i hauria pogut seguir la vida tensa d'una ciutat que s'ha tornat molt violenta. Però no creixia, amenaçava de quedar-se nan, i ni el club on jugava ni la salut pública van poder o van voler pagar-li el tractament: per acabar de ser qui podia ser va haver de deixar el seu país i fer-se curar en un altre -que el va voler perquè jugava bé a futbol-.

Els dos són, doncs, resultats dels fracassos argentins. Per això hi ha, potser, certa justícia poètica en el fet que tots dos juguin, aquest dissabte, el partit més important d'un altre continent -i cap dels dos hagi guanyat un mundial amb la celeste i blanca: que cap dels dos hagi donat al seu país el que el seu país no va voler o no va saber donar-los.