ANÀLISI
Un altre equip
No va ser un partit; va ser una final. I el Barcelona va guanyar com no sol guanyar: la llengua fora, cara de gos, baralla de carrer. Hi va haver errors, nervis, puntades a dojo; hi va haver jugades belles, hi va haver ocasions de gol per a l'un i l'altre, hi va haver petits luxes; hi va haver moments en què el partit podia haver caigut cap a qualsevol banda. I el Juventus va demostrar que tenia tot el dret d'estar on va estar, i el Barça va demostrar que també en aquest joc, que no és el seu, és el millor.
Diuen que les finals no es juguen; es guanyen. I que, per guanyar-les, tot val. El Juventus va pegar com a la Guerra de les Galàxies; havien dit que a Itàlia Messi no faria els gols que sol fer, i es van dedicar a demostrar-ho a base de guitzes. No era fàcil jugar en aquestes condicions; el Barça va trigar a convèncer-se que era això el que s'imposava.
És que tot havia començat tan dolç, tan fàcil. Un gol abans que s'armés el partit semblava dir que no hauria d'esforçar-se. Durant bona part del primer temps es va relaxar i va esperar el Juventus; i com que el Juventus no hi anava, el partit es va posar lleig, fluix. Encara que, entre contraris d'aquesta categoria, que fos fluix no impedia jugades elegants, ocasions de gol, moments emotius.
Però res va ser el que havia de ser fins que el Juventus va marcar el gol, una altra virgueria de Carlitos -tan Tévez- a l'àrea, mitja volta, un rebuig, el toc de Morata comprant-se el seu pis al Paseo de La Habana, i el partit empatat. Aquí, justament aquí, va semblar que el Barça es convencia que havia de lluitar. Que no n'hi havia prou sent el de sempre: que això era una final, i al davant hi tenia una banda d'italians despietats.
I aquí se'n va convèncer Leo Messi. Fins aleshores havia estat menys present que altres vegades. Llevat d'una galopada al final del primer temps, havia aparegut poc. Però quan el partit va amenaçar de capgirar-se, un altre cop es va dir el que sol dir-se: la concha de su madre, això ho hauré d'arreglar jo. I ho va arreglar amb una altra de les seves entrades imparables, encara que el gol, al final, el fes qui l'havia de fer perquè ningú oblidés que això era una final: l'uruguaià, la síntesi de la grapa i la guerra, un pencaire d'aquells que no paren mai.
El Barça es va cansar de jugar el millor futbol durant tot l'any. Aquest cop no, però va ser el que va ser per tots aquells partits en què sí. Aquesta vegada va guanyar amb l'últim alè, amb Messi amagant-la a prop del córner, amb seguidors que cridaven com si fossin seguidors: va guanyar com si guanyar fos més important que jugar. Va guanyar i és el campió. Que bo que el futbol no sempre sigui imprevisible: que a vegades es compleixi la famosa lògica, i que guanyi el millor. Encara que hagi sigut de manera inesperada, amb estil coper, amb marca forta i pilotades cap amunt, amb defensa endarrerida i corregudes molt llargues, un estil que el Pep Club mai hauria jugat. Si en quedava cap dubte, ahir a la nit aquest equip va deixar clar que és un altre: el Barcelona de Luis Enrique, un equip que pot guanyar de maneres molt diverses.
