Victòries i més victòries

Hi ha victòries que no s'acaben mai, victòries que no s'apaguen mai, victòries que no s'obliden mai.

Cada victòria té la seva pròpia vida, la seva longitud d'ona. N'hi ha que duren com el vol d'una papallona, altres tenen memòria d'elefant i n'hi ha amb vida de dinosaure. Hi ha victòries que s'esgoten en si mateixes, sense temps de res, consumides com el cigarret de després. Hi ha victòries que semblen eternes, sobretot per a qui les ha patit. I victòries que se somiaran sempre perquè són una eternitat en noranta minuts, com aquesta de Berlín.

Hi ha victòries amargues, àcides i fins i tot insípides. N'hi ha de dolces, picants o enlluernadores. Guanyar i tornar a guanyar té el risc que et narcotitzis i creguis que no hi ha res més que la victòria, de manera que algunes victòries són indigestes. També n'hi ha que digereixes amb precisió d'oftalmòleg.

Cap et deixa indiferent. Hi ha victòries que van ser elèctriques, altres de magnètiques i fins i tot n'hi ha d'electromagnètiques, de les quals cent anys després encara recordem com ens van eriçar la pell. Hi ha victòries per oblidar i n'hi ha per recordar a totes hores. N'hi ha d'eternes, etèries, grosses, gruixudes o pírriques. Hi ha derrotes comptades amb tant detall que semblen victòries i victòries tan anodines que es van gravar al nostre cervell com a derrotes, al capdavall ¿què diferencia la victòria de la derrota tret del somriure? Hi ha vencedors que ploren i perdedors que riuen, potser perquè saben que la seva derrota serà molt recordada i, al cap i a la fi, la memòria és el més gran dels triomfs.

Totes les victòries són històriques, el que canvia és la magnitud de la història de cada un. La victòria és un drama magnànim, una tragèdia simpàtica, un dolor reconfortant. Un abisme petit i un lunar abismal. La victòria ens acompanya en el sentiment perquè és el següent pas cap a la derrota que inevitablement arribarà algun dia. La victòria és un punyal en la quietud i un perfum embriagador.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha vencedors que no tornen a vèncer mai i derrotats que sempre perden. Hi ha victòries irrepetibles i derrotes majestuoses. Victòries fràgils i derrotes de campionat. Hi ha qui venç sense saber-ho, sense assabentar-se'n, i qui perd amb totes les de la llei. Hi ha victòries que s'arrosseguen com una condemna i altres que omplen de perfum tota una vida. Neixen, creixen, arriben a l'estatus de triomf i són celebrades. Allà moren, esgotades en si mateixes i en el record que perdura.

Hi ha victòries que haurien pogut ser àmplies, abundants, fecundes com era (diuen) el paradís. I que acaben sent agòniques, patides. Angoixants. Victòries immemorials, que semblen trigar un món a fertilitzar, una barbaritat a prendre forma, un temps etern per aixecar novament la copa. Com ha sigut la de Berlín, una espectacular victòria a càmera lenta en què el més llest de tots ha acabat raptant la més guapa: la pilota.