Armes nuclears: ¿el principi de la fi?

«Mireu-me. ¿A sobre he de sentir dir que això el meu país ho va fer per la meva seguretat?». La fràgil veu d’una dona nord-americana gran d’edat però petita d’estatura i en cadira de rodes va commocionar la sala. Michelle Thomas és una víctima, entre moltes, de les armes nuclears. En el seu cas, de les proves que va fer el seu Govern als anys 50. Thomas parlava a Viena, fa mig any, en una conferència sobre els impactes humans de les armes nuclears.

El 22 de maig passat, a la seu de les Nacions Unides, després de quatre setmanes de deliberacions i cinc anys de reunions preparatòries, els estats membres del Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP) no es van posar d’acord per aprovar un document final. Formalment, l’oposició dels Estats Units, la Gran Bretanya i el Canadà a la convocatòria d’una conferència internacional per a un Pròxim Orient sense armes nuclears va suposar el fre a l’adopció del text. Però també és cert que les potències nuclears no tenien interès a deixar la ciutat de Nova York amb un compromís per avançar cap al desarmament nuclear.

Anem per parts: el TNP, en plena guerra freda, va posar sobre la taula la necessitat d’evitar la proliferació nuclear. En aquest sentit, podem dir que el TNP ha tingut un relatiu èxit: a excepció del Pakistan, l’Índia, Corea del Nord i Israel, els restants estats s’han mantingut al marge de la carrera nuclear. Però el TNP també establia que els estats nuclears havien d’avançar cap al seu desarmament. No solament impedir que altres entressin en el club nuclear, sinó aconseguir que no hi quedés ningú. I després de 45 anys, això no ha sigut així. En la pràctica, el TNP és un tractat controlat a plaer per les cinc potències nuclears que disposen d’un estatus diferenciat.

No és, de fet, la primera vegada que una conferència de revisió del TNP (que es fa cada cinc anys) acaba sense acord. Però ho podem dir: és l’últim cop que això passarà. Perquè ara, davant aquesta nova frustració, el moviment no s’aturarà. I és que, lentament, les coses estan canviant. Tradicionalment, els acords internacionals es prenien quan, com i amb el contingut que les grans potències volien. Però en els últims 20 anys hem vist que una nova consciència global, l’empenta de la societat civil organitzada i un rol més actiu d’alguns estats han fet néixer nous tractats que no tenien el beneplàcit de les potències.

Arran dels  èxits d’aconseguir el tractat contra les mines (el 1999) i el tractat contra les bombes de dispersió (el 2008) va néixer la campanya ICAN (Campanya Internacional per Abolir les Armes Nuclears), per impulsar la prohibició efectiva de l’última arma de destrucció massiva encara no eradicada. Gràcies a aquest treball, a partir del 2013 el Govern d’Àustria i altres països han estat promovent espais diplomàtics per recuperar l’oblidat tema de les armes nuclears.

Sembla una cosa del passat, ¿veritat? Doncs actualment, i malgrat els acords de desarmament pactats des del final de la guerra freda, al món hi ha 16.000 armes nuclears. Tots els estudis apunten que qualsevol esclat d’una bomba nuclear mitjana, no ja per voluntat sinó per accident o error humà, podria generar una autèntica crisi humanitària. Sense oblidar, a més, l’enorme despesa econòmica que suposa el manteniment d’aquests arsenals nuclears: més de 100.000 milions de dòlars anuals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tot govern responsable, en termes de protegir la seva població, hauria de treballar per desterrar el perill d’una crisi nuclear. Desgraciadament, les cinc potències nuclears (EUA, Rússia, Xina, Gran Bretanya i França), tot i la seva teòrica diversitat ideològica, comparteixen un suïcida plantejament primari: som potència nuclear i no hi volem renunciar.

Però a diferència d’abans, ara les grans potències no tenen l’última paraula. El procés diplomàtic tímidament iniciat el 2013 ha avançat amb força. A Nova York, 107 països es van adherir al Compromís humanitari, el moviment d’estats que planteja que el món ha d’avançar seriosament, amb compromisos i passos concrets, cap al final de les armes nuclears. El que  semblava impensable, que el lideratge per l’abolició de les armes nuclears fos impulsat per la societat civil i els estats no nuclears, comença a produir-se. Per això podem dir que aquest recent fracàs serà l’últim. Molt probablement, tot el moviment civil i diplomàtic pel Compromís humanitari acabarà generant un procés d’adopció formal d’un tractat de prohibició completa de les armes nuclears. No sabem si serà possible aconseguir-ho, però el que és segur és que, tard o d’hora, veurem com s’inicia una nova oportunitat per posar fi a les armes nuclears. H