IDEES
Memòria de Bozzo
Qui ho havia de dir, les Memòries trobades en una furgoneta, de Joan Lluís Bozzo, apareixen quan tot just comencem a constatar la possibilitat d'una segona transició. No tan sols, ni potser sobretot política. El director de Dagoll Dagom, partidari de baixar un graó en comptes d'enfilar-se al pedestal que s'ha guanyat, no practica en absolut la nostàlgia ni pretén revisar el passat, sinó endreçar-lo, explicar-se'l, fer-lo reviure a partir dels quatre primers espectacles de la companyia, els mítics No hablaré en clase, Antaviana, Nit de Sant Joan i Glups! Del final imminent de la dictadura fins al desencant, just al cap d'un any d'obtenir el PSOE la seva primera i més esclatant majoria absoluta.
La memòria de Bozzo és rellevant perquè és la primera, però encara ho és més per la qualitat i senzillesa del retrat, per l'exactitud i fidelitat del mirall stendhalià que desplaça al costat del camí comú. Encara que no ens dediquéssim al teatre, érem i vivíem així, amb un esperit de provatura, incertesa i estrena que tot seguit es va diluir en el campi qui pugui de la recerca de la seguretat. Avui parlem molt d'innovació, però ai de qui qüestioni el pòsit solidificat i establert.
Ara que tot just inaugurem un altre cicle, o enterrem abans d'hora el que encara no s'ha mort, ens cal encetar una reflexió sobre el paper de la cultura, que Bozzo propicia, encara que s'abstingui de plantejar-lo sinó és en la formidable càrrega del subtext que la seva memòria transporta i ens implanta.
Notícies relacionadesFa 40 i 30 anys, la cultura ens definia, ens configurava, ens criticava i ens corregia, en un exercici col·lectiu que, no gaire més tard, a l'època de les seguretats, vam bandejar, per incòmode.
¿Serem capaços de reobrir la ment i les emocions, de reformular-nos, amb la creativitat cultural com a protagonista? O és que tan sols han de canviar els que han abusat tant del seu poder que no tenen cap raó per deixar de ser com són?
