Ni façana ni passeig marítim

Barcelona va cometre un gravíssim error urbanístic que vaig comentar anteriorment (1 de maig del 2015), referit a l'entossudiment de la societat barcelonina de voler apostar pel pla de Rovira i Trias a l'Eixample. Estic parlant de mitjans del segle XIX. Sortosament, però, es va acabar aplicant el pla de Cerdà. Entrem ara en el segle XX.

La celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona l'any 1992 va suposar una millora evident de l'urbanisme de la ciutat. Va fer un salt qualitatiu centrat en dos punts: la infraestructura de les Rondes i l'obertura de la ciutat al mar en construir la Vila Olímpica amb el soterrament previ de la línia fèrria. El primer permet un alleujament del trànsit interior perquè escurça recorreguts per entrar i sortir de la ciutat i, alhora, fa possible creuar-la sense passar per l'interior. Tot plegat va servir per posar Barcelona al mapa de les ciutats conegudes arreu del món. Hi va contribuir el fet de donar a conèixer la ciutat a la gran quantitat de visitants estrangers que van venir per assistir als Jocs, i que van poder constatar la qualitat urbana del model mediterrani. També van tenir el seu efecte les millores urbanes empreses amb motiu del gran esdeveniment esportiu, de manera especial la construcció del nou barri que va servir d'allotjament dels atletes. Va permetre la connexió directa amb el mar, que era una assignatura pendent des de feia molts anys. A part d'aquest fet per si mateix, cal afegir-hi el definitiu desmantellament d'un sector lamentablement degradat ple de barraques on vivien molts ciutadans en condicions deplorables i indignes, ¡i això a finals del segle XX! Per tant, el nou barri va representar una millora evident i un canvi radical, de manera que vull sub-ratllar aquest fet per l'especial comentari que més endavant expressaré.

Ara voldria fer unes consideracions de caire urbanístic. El bon urbanisme necessita una visió global del fet urbà, és a dir, tenir en compte tota una sèrie d'aspectes de caire divers en els quals entren no solament l'arquitectura sinó també la sociologia, l'ecologisme i temes relacionats amb la imatge. Dit d'una altra manera, cal complir amb dos elements bàsics com són la funció pròpiament urbana però també la forma. I, atenció, en determinats punts cal atendre el paper que pot jugar la geografia. Sí, de vegades cal treure partit de la geografia aprofitant les ocasions que ofereix per millorar l'urbanisme. Per exemple, crec que podem coincidir a adonar-nos del poder d'atracció que té l'element aigua. Una ciutat que tingui una franja costanera o una façana a un llac o a un riu de cabal suficientment cabalós són béns apreciats i els plans urbans els han d'aprofitar perquè són indrets que, invariablement, atrauran els ciutadans. Dissenyem-hi, doncs, estructures urbanes que facilitin l'apropiació que, amb seguretat, en farà la ciutadania. Lamentablement, és un tema que no s'ha pas tingut gaire en compte arreu del món. Hi insisteixo, la presència de l'aigua (molt especialment el mar) és un excel·lent instrument al servei de l'urbanisme.

¿I què es va fer a la Vila Olímpica del Poblenou? Doncs resulta que en la primera línia de mar, a partir del port i en direcció al Fòrum, hi ha un bon tram de ciutat que ofereix una visió de no imatge, un panorama neutre, innocu i deixatat on només destaquen els dos edificis torre. En canvi, la façana urbana, és a dir amb continuïtat construïda, es troba en segona línia, al carrer Salvador Espriu. Doncs, ben al contrari, calia posar tot l'èmfasi en la primera línia i no en la segona. Es va construir un nou barri però no es va rematar adequadament en la franja contigua al mar. Era el lloc adequat per dissenyar una gran façana marítima sòlida, consistent, de fàcil lectura i memorització, acompanyada d'un magnífic passeig i, tot plegat, urbanament potent (la funció). Amb edificis d'una certa alçada d'ús residencial, alguns hotels, botigues i restaurants i un passeig marítim d'amplada generosa, separant convenientment el carril bici. Amb seguretat, seria una altra icona de Barcelona (la forma).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És un cas realment curiós. Per una banda, la Vila Olímpica va ser una millora espectacular d'un sector molt degradat de la ciutat gràcies al pla urbanístic. Per altra banda, no hi va haver suficient ambició (o tal vegada manca de claredat d'idees) per aprofitar, urbanament, la magnífica oportunitat que oferien les esplèndides qualitats geogràfiques del lloc que asseguraven que pogués esdevenir un gran focus urbà. En el futur, ¿es podria refer almenys una part d'aquesta primera línia de mar? Pensem-hi: seria esmenar un greu error urbà.

Arquitecte i urbanista. Autor de'Models de ciutat i ecologisme'.