¿Vacunar o no vacunar? ¡Aquesta no és la pregunta!
El cas de diftèria greu ocorregut a Olot -malaltia que a l'estat no es diagnosticava des del 1983- ha obert un nou debat en la salut pública catalana. El cas no té res a veure amb l'endarreriment d'una de les dosis de la vacuna que ha coincidit en el temps, ni és ni de bon tros una situació alarmant, senzillament que quan en una població augmenta el percentatge de persones no vacunades, també augmenta el d'infectats i la possibilitat d'aparició de casos clínics; per això no ha de sorprendre que ahir es detectessin nens portadors, i per això és tant important mantenir els nivells de cobertura vacunal com més alts millor.
Curiosament però, és precisament quan -gràcies a les vacunes- hem aconseguit disminuir l'impacte de malalties infantils greus, que sorgeixen grups que defensen no utilitzar-les. Totalment humà, quan el perill ens sembla llunyà, ens sentim més segurs i valents. Especialment en entorns culturals com el nostre, propensos a la desconfiança vers les actuacions oficials, on el concepte de «bé comú» no és precisament un valor consolidat (sols cal veure la tolerància a escapolir-se per pagar impostos) i on les teories de la confabulació arrelen fàcilment, és clau combatre els arguments que utilitzen els detractors de la no vacunació, sovint l'hipotètic perill de la seva utilització o la manca d'efectivitat. No és cert, les vacunes infantils del tètanus, tos ferina i diftèria estan llargament experimentades i usades.
El risc de l'obligatorietat
En les actuals circumstàncies és fàcil caure en la temptació de dir que la vacunació ha de ser obligatòria, però a part de les dificultats legals i operatives de la mesura, tots els experts estan d'acord que fer-ho té un efecte advers perquè augmenta el recel i el percentatge de no vacunats. Alguns han suggerit establir l'obligatorietat en funció dels nivells de cobertura assolits, però una mitjana nacional de cobertura pot no reflectir l'existència de bosses de no vacunats on precisament hi hauria més risc de transmissió.
Cal aconseguir mantenir la màxima cobertura amb el màxim suport de les famílies. Per fer-ho és important augmentar la sensibilització sobre la rellevància dels programes de vacunació, demanar que els pares que no acceptin la vacunació dels fills signin el corresponent imprès de rebuig informat i rebatre i perseguir els promotors i inductors de les posicions antivacunes amb tots els elements científics i legals a l'abast.
L'enquesta d'EL PERÓDICO mostra una clara majoria de ciutadans (84%) que creuen irresponsable l'actitud de no vacunar els fills i certament la pregunta que ens hem de fer no és si «vacunar o no vacunar ?», sinó per què hi ha persones que malgrat l'evidència científica acumulada sobre l'efectivitat i la seguretat de les vacunes, creuen que negar als seus fills l'oportunitat de protegir-los contra malalties potencialment greus és, per inversemblant que resulti, una mesura de protecció. Tots, professionals sanitaris, mestres i els mateixos pares podem contribuir a fer-los entendre que no vacunar un nen no sols el posa en risc a ell, sinó també els infants del seu entorn.
