Retribuir el talent públic
És dolent separar tant els sous oficials dels del mercat si s'aspira a comptar amb els millors
Llegeixo que Ada Colau pensa fixar un màxim de 37.000 euros anuals per als sous de regidors i directius de l'Ajuntament de Barcelona. Inclou el seu propi sou de molt probable alcaldessa, que quedaria en poc més de la quarta part del que cobrava el seu predecessor. La mesura pot ser popular, però crec que val la pena reflexionar una mica sobre el seu significat i conseqüències. Tenint en compte que parlem d'una organització que té 2.550 milions de pressupost i més de 12.000 empleats, salta a la vista que les retribucions que es pensa implantar estan a distància sideral de les que regeixen en el mercat per a directius d'empreses comparables. Això no és necessàriament dolent, donat que les compensacions afegides -directes, indirectes i diferides- dels alts directius arriben, amb freqüència, a nivells desmesurats que no es relacionen amb el valor dels càrrecs o la seva contribució als resultats, ni segueixen criteris raonables d'equitat interna en l'empresa. En realitat, algunes remuneracions obscenes són el símptoma d'una malaltia que afecta, en ocasions, el capitalisme contemporani: la captura de les empreses per part de qui les administren.
Per aquesta raó, moltes veus s'han alçat contra aquests abusos. Una de les més conegudes és la de Thomas Minder, el senador suís que va aconseguir que el seu país aprovés en referèndum el 2013 que siguin els accionistes, no els consells, els que fixin els salaris d'administradors i directius, i que s'eliminin les abusives indemnitzacions per cessament. Una altra iniciativa -amb postulats que apunten a una refundació radical del model capitalista- és la de l'anomenada economia del bé comú, que té com a figura més coneguda l'economista austríac Christian Felber. La seva proposta és que s'estableixi un límit salarial màxim equivalent a 20 vegades el salari mínim legal d'un país. A Espanya, això equivaldria, ara per ara, a una mica menys de 182.000 euros anuals. En algunes empreses del sector de l'economia social ha arrelat la proposta formulada al Regne Unit per la New Economics Foundation que suggereix una ràtio ideal d'1/8 (que el sou més alt en una empresa no superi en més de vuit vegades el de l'empleat que menys guanya). La proposta ha sigut assumida a Espanya, per exemple, pel grup cooperatiu Mondragón.
¿Hi ha un problema de sous excessius a l'Administració pública espanyola? No sembla que sigui així, si exceptuem el cas dels controladors aeris, fenomen endèmic de captura del patrimoni públic per part d'un grup d'interès. Al contrari, en el nostre sector públic les quanties salarials dels que exerceixen responsabilitats de govern i direcció satisfarien (potser hi ha alguna excepció que desconec) les aspiracions d'aquests moviments crítics amb les desigualtats retributives.
L'anunci de la futura alcaldessa va molt més lluny d'aquestes propostes i fixa de fet una ràtio de concentració salarial a l'Administració municipal inferior a l'1/2. ¿És convenient això? Crec que no, i ho crec així perquè la mesura entraria en conflicte amb les dues principals característiques que ha de reunir una bona política de compensació: l'equitat interna i la competitivitat dels salaris. Si parlem de la primera qüestió, un ventall salarial tan tancat és ineficaç -aplicant estàndards de bona pràctica comunament acceptats- per reconèixer equitativament les diferències de contribució segons càrrecs i responsabilitats. Això desincentiva l'esforç, l'aprenentatge i l'assumpció de responsabilitats i impedeix la correcta gestió del talent. Per una altra part, en el cas de l'ajuntament, la mesura situaria les retribucions de regidors i gerents bastant per sota de les que perceben els funcionaris municipals de nivells superiors que ocuparan posicions subordinades als primers. Els efectes disfuncionals d'aquesta inequitat es manifestarien amb rapidesa.
Pel que fa a la competitivitat, la mesura pot dificultar sensiblement l'atracció i retenció del talent gerencial necessari per dirigir una institució tan gran, diversificada i complexa. No és bo per al servei públic separar tant els sous del mercat si s'aspira a comptar amb els millors. Tret, és clar, que se substitueixi el talent per la militància i es vulgui governar amb els nostres, cosa que no és gens recomanable. I és que, encara que el gest segurament suscitarà simpaties, els ciutadans no necessitem que els governants i directius públics cobrin poc, sinó que facin bé la feina i percebin a canvi el que requereix la importància de la seva missió al servei de tots. Als barcelonins, accionistes de l'ajuntament, el que ens convé a l'hora de retribuir els gestors municipals és pagar-los bé i exigir-los molt.
Institut de Governança i Direcció Pública d'ESADE Business and Law School.
