Ases i burros

Em para a la sortida d’un supermercat. Tenim una amiga comuna. Ella, l’amiga comuna, m’havia esmentat el seu nom moltes vegades. Parla de pressa, atropelladament. Com si les paraules fossin persones obrint-se pas el primer dia de rebaixes. M’explica la seva vida en quatre frases. El que no diu em queda gravat al cap. Ha treballat a les zones de conflicte més dures del planeta. Guerres. Emboscades. Fam. Ara ja no. Ha tingut un fill. No vol arrossegar el seu fill a aquesta desolació ni posar la seva vida en perill. Prou guerres, prou víctimes, prou sang rajant per la boca de dones destrossades. Prou. Està cuidant el seu fill. Contenta, diu. Molt. Només hi ha una ombra. Em diu que el pare del seu fill no està a gust en aquesta ciutat. Que ella fa el que pot. Que ell no s’hi adapta, insisteix perquè visquin en un altre lloc. Viatja molt, sempre és a fora. Li pesa la paternitat. Busca anar-se’n. A una altra ciutat més convenient per a ell, encara que a ella no li agrada gens.

“Però ¿i tu?”, pugna per sortir de la meva boca, però no tinc confiança i sé que qualsevol cosa que digui se’m girarà en contra, així que no dic res i vaig canviant de mà la bossa del súper perquè les nanses de plàstic no em tallin la circulació. Ens acomiadem. Em prenc un cafè al bar de sota de casa meva i, mentre miro per sobre la premsa, veig almenys set notícies en què les més perjudicades són les dones: violades, venudes, utilitzades, enganyades. Rebutjades. Vilipendiades. Ridiculitzades. Topo, sense voler, perquè procuro evitar-lo sigui com sigui, amb un article de l’ase més gran que firma a la premsa espanyola, i el tipus no té res més per fer que llançar una sèrie de disbarats sobre les dones que fem cine. Segons sembla, ens queixem per no res, perquè som un col·lectiu privilegiat de feministes inútils i ell no veu discriminació per enlloc. Més aviat creu que se’ns tracta amb guant blanc, perquè de cine, el que és de cine, no en tenim ni idea. Toca’t els ous. O el que sigui. Tot això dit per un individu que ha fet de la queixa la seva forma de vida.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mentre escric això, sóc conscient que un altre ase (i que em perdonin aquests nobles animals de quatre potes) em posarà a parir perquè he escrit aquest text i ell té tot el temps del món per insultar-me (pel meu nom, el meu aspecte, pel que faig i perquè s’avorreix a casa seva) i desitjar-me el que, segons ell, seria per a mi el pitjor dels càstigs: que en la pròxima reencarnació sigui un home.

Des d’aquí li desitjo una ràpida recuperació, encara que em temo que el que té no es cura.