Quan pel món ens demanen d'on som, ho diem amb orgull perquè ens sentim orgullosos de Barcelona, i ens agrada que agradi i ens agrada ensenyar-la. Però tot ha de tenir el seu equilibri.
El turisme va saltar al debat públic i es va convertir en un dels temes més conflictius durant aquests últims anys i segurament en un dels grans reptes per als vinents. Perquè a més de les grans xifres de visitants, creuers i diners, van aparèixer les protestes dels veïns d'alguns barris pel conflicte dels apartaments turístics i l'enrenou al carrer, el desconcert davant la impossibilitat d'acompanyar els amics o els néts al parc Güell, el tancament d'establiments que formen part de la identitat per a franquícies de multinacionals, l'afectació en la vida diària com és el cas de la mobilitat... i segurament tot plegat barrejat amb la frustració que provoca les desigualtats creixents de la crisi. No és gens contradictori l'explosió del malestar ciutadà i l'èxit de la marca d'una ciutat situada entre les sis primeres mundials. Així, les dues realitats al mateix temps, conviuen, o no, a Barcelona.
Axiò no és contradictori quan la marca és pensada per als de fora més que per als de dins, per als de fora o per als interessos privats dels gestors turístics. No ho és quan es prioritza millorar la posició competitiva en el mercat encara que resti identitat. Si la gent que viu aquí no s'hi sent identificada és que no és una bona marca. Perquè un dels principals objectius de l'impuls econòmic i estratègic d'un territori és la millora de la qualitat de vida ciutadana.
¿És el turisme una nova bombolla? ¿Forma part de pràctiques que han sigut causa de les conseqüències econòmiques actuals? Suposo que com tot, depèn. Si és l'única aposta de creixement econòmic i de posicionament de ciutat, si és a curt termini i si la creació l'ocupació és monogràfica, llavors crec que sí. Si forma part d'una estratègia de desenvolupament més diversificada, si el monopoli no és privat i hi ha un determinat control públic (de defensa dels interessos col·lectius), si la visió no és de curt termini i si és compartida amb la ciutadania, llavors crec que és una oportunitat. I com totes les coses que ens afecten de manera col·lectiva, depèn de qui marca l'agenda: el mercat o la política. La política de l'espai públic és això, la mediació entre diferents interessos en benefici del comú.
La gent no rebutja el turisme de manera categòrica, en rebutja unes determinades pràctiques i defensa el respecte per l'entorn on viu. La marca no es pot menjar la ciutat i les oportunitats que aquesta ofereix a la seva ciutadania. La indústria turística és un dels grans sectors econòmics que s'ha de defensar, però no ha de ser una nova bombolla, perquè ja sabem que aquestes no es desfan, sinó que esclaten.
Finalment, que augmenti el turisme espanyol és una bona notícia: perquè és un dels principals mercats per proximitat i les xifres no es corresponen al que hauria de ser normal, perquè manté una conducta que és ben acceptada, i perquè l'estimació entre els pobles es fa des del coneixement.
