Temps de canvis en les polítiques públiques

Bufen aires de canvi en la política. Cares noves i joves que encara ens han de mostrar fins a quin punt portaran innovació i canvis de model en les polítiques públiques.

¿Podríem imaginar-nos un espai en blanc des del qual repensar serenament les regles que haurien d'ordenar el mercat del treball per construir un futur de creixement sostenible, just i de qualitat? ¿Podríem inventar, tant del costat de les empreses com dels treballadors, noves reivindicacions, que ens situïn en la nova dialèctica de la lluita de classes?

¿Podríem entendre que, malgrat que la normativa laboral és estatal (encara que passada pel tamís del dret de la Unió Europea), no té cap sentit que segueixi sent refractària a la realitat transnacional i global dels mercats?

Comencem parlant pel final. Pensem en l'acomiadament. Els coneixedors de la normativa comparada i de la pràctica empresarial internacional saben de sobres que Espanya és un dels països on resulta més fàcil i més ràpid acomiadar un treballador. Fins al punt que no és estrany saber d'acomiadaments verbals i sobtats, amb causes fictícies, realitzats per SMS o en els quals l'empresa tanca el treballador en una sala fins que firma el saldo i la liquidació. La conseqüència, en aquests casos, serà normalment la declaració d'improcedència que, també generalment, se salda amb l'opció empresarial de pagar la indemnització corresponent.

Fins ara el debat sobre l'acomiadament a Espanya s'ha vist entelat per interessos cobdiciosos per part de sectors empresarials i financers, en directa correlació amb una resistència numantina de sindicats i partits d'esquerres i per una pobresa galopant i generalitzada en propostes alternatives.

¿I si poséssim un dels focus en la prevenció? Potser així, i en compensació per la flexibilitat en les causes, podríem exigir el dret de tots els treballadors a rebre periòdicament, a càrrec de la seva empresa, un balanç de competències, a través del qual poder estar permanentment contextualitzat en termes d'ocupabilitat i així poder anar donant forma intel·ligent a un altre dret, actualment deprimit, com és el de la formació al llarg de la vida. Fins i tot podríem exigir que les empreses subscrivissin un autèntic pla de recol·locació en els acomiadaments que afectessin col·lectius amb dificultats de reinserció laboral. O, simplement, que la improcedència se saldés amb la readmissió obligatòria, com de fet s'esdevé en els països que són més pulcres amb la repercussió de les decisions privades sobre el tresor públic.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

I en el marc dels costos, ¿i si les TIC ens permetessin customitzar-los i explorar la possibilitat de vincular l'import de les indemnitzacions, al de les prestacions per desocupació i el d'aquestes al de les taxes de desocupació i els seus fluxos? Una cosa que, de passada, podria impulsar la qualitat de les polítiques actives.

Canviar és pensar de fer les coses d'una manera diferent. Que bufi el vent.