Sense por
L'alcaldessa Ada Colau, com Manuela Carmena a Madrid, Joan Ribó a València i companyia, afronta un repte majúscul: donar resposta, en un context enormement complex, a una onada d'expectant, exigent i il·lusionada convicció que les coses es poden fer d'una altra manera. «Colau va guanyar perquè cap altre partit ha sabut assumir les reivindicacions populars més elementals», escriu Ramon Gento (54 anys, enginyer, Barcelona). No la va votar, però li desitja el millor: «La gent, les persones, ens mereixem encertar-la, tenir raó en la nostra voluntat col·lectiva».
I això encara que ni en campanya ni en aquestes tres setmanes d'estira-i-arronsa i de cursets accelerats de cultura del pacte transcorregudes entre les eleccions i la constitució dels ajuntaments faltessin els cors i danses de l'apocalipsi avisant que anem cap a la inestabilitat, el desastre i els soviets. Però la veritat és que entre els ciutadans que escriuen a Entre Tots són molts els que no semblen particularment impressionats pels profetes del descens als inferns: «¡Compte! Ara, quan entreu en les noves administracions, notareu l'olor de sofre que desprenen els dimonis que ha elegit el maleït poble, inculte i desagraït», ironitza Agustín Ribas (76 anys, jubilat, Barcelona). Francisco Arenas (61 anys, administratiu, Badalona), s'ho pren també amb humor: «Mira que van avisar que si arribava Colau al poder ens caurien tots els mals haguts i per haver: adéu al turisme, a la Fórmula 1, a congressos... Tan bé que vivim, per a què s'ha de canviar».
En efecte, la primera condició perquè la por a un canvi s'apoderi d'una societat és que hi hagi molt a perdre, molt a conservar. I als ulls de ciutadans com Francisco Pérez (23 anys, estudiant, València) no sembla que sigui el cas: «Malalts de càncer als quals neguen la quimioteràpia per ser vells. Famílies desnonades per no poder pagar una hipoteca abusiva (...). Nens que no sempre poden menjar perquè a algú li sembla que obrir els menjadors del col·legi a l'estiu dóna mala imatge (...). Multes de 700 euros per buscar menjar a les escombraries (...). ¿Amb quin argument es pot seguir defensant això? ¿Que potser és radical i antisistema voler que al teu país no passin aquestes coses?».
Notícies relacionadesUn altre factor que contribueix que no s'stengui el pànic és que tampoc triomfa el prejudici que els que aterren a les institucions són una cosa desconeguda, una horda de nouvinguts sense legitimitat; per molt que hi hagi qui s'hi entesti, sembla difícil donar lliçons de democràcia i Estat de dret a algú amb una trajectòria com la de la jutge Carmena, per exemple. I «amb Barcelona en Comú i la CUP entren a l'ajuntament activistes que fa molts anys que fan coses per tal de millorar la societat sense rebre res a canvi.
La política hauria de nodrir-se de gent així», sosté Jordi Oriola (43 anys, realitzador audiovisual, Barcelona). No tothom ho veu així, és clar. «No vull ni pensar que altres ciutats, com París, acabin acollint el Mobile World Congress perquè Barcelona pugui mostrar indefinició», diu Andreu Alpiste (79 anys, jubilat, Barcelona), alarmat davant el risc que la ciutat deixi de ser «un referent mundial de congressos, fires i activitats esportives» i d'oferir «hotels de luxe que comporten un turisme del mateix nivell que deixa molts diners». Però, en general, l'ànsia de regeneració, l'atipament, el profund descrèdit dels partits tradicionals com a garants de res sembla que són més forts que la por: «Senyors de CiU, PP, PSC-PSOE, han sigut castigats per les seves polítiques de retallades a la classe treballadora, per la corrupció, pels desnonaments als febles, pels seus pactes, per la seva covardia», afegeix Arenas. «Sense missatges de renovació no pots seduir no ja els indignats, sinó ni tan sols els preocupats», diu Gento.
