Les previsions del 27-S
Cap a un Parlament poc governable
Si hi ha vuit partits a la cambra, és possible una coalició minoritària que pacti a dreta i esquerra
Catalunya ha disposat gairebé sempre d'un Parlament amb una fragmentació partidista superior a la majoria de comunitats autònomes, que ha fluctuat entre els quatre i els set grups i ha desenvolupat tres escenaris diferents. Així, des de les eleccions del 1984 fins a les del 1992 es va articular un sistema de partits que Sartori va batejar de predominant. Existia una força que guanyava sistemàticament les eleccions amb majoria absoluta i amb enorme distància respecte de la resta en vots i escons. Malgrat que es tractava d'un sistema electoral proporcional i d'un sistema de govern parlamentari, el resultat ha sigut sempre el més semblant a un sistema presidencial que un es pugui imaginar.
El segon escenari és el que ha resultat després de les eleccions del 1999, el 2003 i el 2006. Semblaven reprendre l'esperit de les del 1980 i ens oferien un sistema sense vencedors amb majoria absoluta i en el qual els dos més votats estaven més a prop l'un de l'altre; però amb la subtil diferència que hi tenim fins a set grups. Aquí és quan es fa necessària una coalició per governar. En aquest escenari s'articulen dues lligues. Una primera en la qual dues grans forces competeixen, sense possibilitat de majories absolutes, per la victòria electoral i per encapçalar el futur govern de coalició (a vegades no són actes coincidents). En la segona lliga, tres o quatre candidatures es disputen la força aritmètica necessària per ser rellevants per formar govern.
És un escenari que dóna lloc a coalicions que requereixen molta pedagogia -no sempre exercida- perquè l'electorat entengui el que s'ha pactat. Malgrat l'alta fragmentació d'aquest model, s'han generat governs que poden agradar més o menys, però que han dotat el sistema d'una certa estabilitat. El lideratge del govern és clar tenint en compte la diferència de pes dels seus components. A més, la doble lliga obliga els de la primera a no menysprear els seus futuribles socis i els de la segona, a perdre un punt d'utopisme en pro del realisme que suposa governar. Qui es nega a pactar o s'enroca en el seu programa... no governa.
El tercer escenari és el dels comicis del 1995, així com els del 2010 i 2012. Semblava que es tornava a l'escenari de predomini; però no. No hi ha majories absolutes monocolors. Probablement es necessiten coalicions. Per articular-les hi ha dues lligues; però en la primera només hi juga un. Això redueix la riquesa del potencial lideratge dels governs. I en canvi, la segona augmenta. Hi ha un descens (PSC) i noves irrupcions: SI, Ciutadans (C's) i les CUP. Igual que en l'escenari previ, la seguretat de necessitar un govern de coalició té impactes sobre la campanya i sobre el comportament polític dels votants i dels actors parlamentaris. La incògnita serà saber què pesa més en l'acord governamental, el pes parlamentari del gran o la capacitat de xantatge del petit.
En les pròximes eleccions, tot apunta que cap dels tres escenaris coneguts serà el que sorgeixi i això crea algunes incerteses. Fer de futuròleg és arriscat; però veient els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques es pot, amb cautela, aventurar algunes tendències. La primera és que ja seran unes eleccions amb Podem que arriba per jugar un paper protagonista que treu a uns altres. A més, allà on s'ha presentat, el PSC no ha sigut capaç d'aguantar la seva suposada fortalesa municipal. Hi ha un punt enganyós en el resultat global socialista, i Pedro Sánchez fa mal fet de treure tant de pit. La segona és que sembla que la caiguda del PSC i CiU encara no ha culminat. Això ens condueix a la tercera: CiU i ERC s'aproximen entre ells. En quart terme, C's està molt pròxim a superar el PP. En cinquè terme, les CUP, a diferència de SI, no van arribar al Parlament de visita, sinó per quedar-s'hi. I en últim lloc, ICV ha aguantat molt bé inserida en candidatures que aglutinaven plataformes de moviments socials; però per lliure, no tant.
En definitiva, és probable que el nombre d'integrants del Parlament s'elevi a vuit. Igualment, és previsible que la debilitat convergent ens porti, una vegada més, a un escenari de dues lligues, però amb menor distància en percentatges de vot entre primera i segona. És probable que en la primera lliga pugui haver-hi tres competidors i en la segona, cinc. Podem podria jugar en la primera lliga al costat de CiU i ERC, i C's podria ser el cap de la segona. Dubto molt que n'hi hagi prou amb una coalició de dos. Fins i tot és possible que governi una coalició minoritària que haurà d'anar arribant a pactes concrets a la seva dreta i esquerra per aprovar lleis. És a dir, res a veure amb els tres escenaris fins ara coneguts. ¡Apassionant!
