La roda
Coses de la 'pactocràcia'
A penes transcorregudes 48 hores de la constitució d'ajuntaments i alguns governs autonòmics, resulta fascinant analitzar la casuística dels pactes a Espanya. Els quadripartits i pentapartits es conformen, moltes vegades, com a front per impedir que governin les llistes més votades per una gran majoria de ciutadans. En cap cas ens trobem davant candidats més votats imputats per corrupció. Alguns pactes han passat per la pila baptismal. El primer va ser el pacte del Moneo, que s'anunciava el 25 d'abril, entre PSOE, Podem, IU, UyD i C's. El segon va ser governs de progrés, firmat el 10 de juny passat, entre Sánchez i Lara, amb el qual IU i PSOE van sumar regidors amb l'única prohibició de pactar amb el PP i Bildu. El tercer, i subsegüents, es van produir segons aspectes de gran utilitat pública, tals com: «Dóna'm el teu vot aquí i jo et dono la diputació», «voto la teva investidura, si em dónes lloc a la taula» o «vota per a la meva presidència, jo et dono suport per a l'alcaldia».
La política és pacte, hi estic d'acord, pacte en funció de l'interès comú, en funció d'unes propostes concretes beneficioses per al ciutadà, no de mercadeig amb les institucions, estratègia electoral o funcionament intern dels partits.
A Catalunya també hem tingut la nostra dosi de pactocràcia. Dos dies després que Carme Chacón anunciés que es postularia com a candidata a les eleccions generals pel PSC, aquests pactaven amb ERC governar Castelldefels a canvi d'inscriure el poble a l'Associació de Municipis per la Independència. A Badalona es va recolzar Guayem Badalona, amb l'assumpció prèvia del full de ruta independentista que li va exigir l'avui alcaldessa, Dolors Sabaté. Si el PSC no és independentista, i en alguna cosa es diferencia de la Unió de les consultes, no ho sembla. S'ha acabat el tot s'hi val per governar.
