ANÀLISI
Com no lluitar contra la pobresa
Vivim una situació d'autèntica emergència social. Si la taxa de pobresa relativa a Catalunya (segons l'Enquesta de Condicions de Vida de l'INE, i mesurada amb el llindar del 60% de la renda mitjana) era el 2009 del 15,20%, el 2014, ancorant aquell mateix llindar de pobresa i actualitzant-lo amb l'IPC, ja puja al 20,8% de la població: més d'1,5 milions de persones. La taxa de carència material severa es va duplicar del 2009 al 2013. El 15% dels treballadors viuen en domicilis per sota del llindar de la pobresa (el 20% quan una dona és la cap de família).
Tot això és el resultat de la crisi, però també de certes opcions preses pels responsables polítics (en aquest cas, de la Generalitat, que n'ostenta la competència). La política de CiU des que va arribar al Govern el 2010 ha consistit a retallar la despesa en renda mínima (RMI) i en lluita contra la pobresa. L'actual RMI només cobreix uns 25.000 domicilis (que inclouen 62.643 persones), quantitat que no arriba al 6% de la població pobra segons l'estimació més baixa d'aquesta. La quantia bàsica de la RMI, 423 euros, és clarament insuficient, i fa quatre anys que està congelada. El pressupost del programa ha baixat de 170 milions d'euros a 132 des que governa CiU.
Amb la seva reforma del 2011, CiU va suprimir més de 3.000 expedients de RMI d'un cop de ploma. En total, entre extincions, suspensions i denegacions, dels 30.000 expedients vigents el 2010 es va passar a 24.700 el 2011. El 2014 (amb moltes més situacions de pobresa i emergència social) encara estem en uns 25.000 (segons dades de Benestar Social i Família). L'expulsió sobtada d'un nodrit percentatge de beneficiaris de la RMI l'agost del 2011 és una cosa que dubto que hagi passat gaires vegades en la història d'aquests programes a la UE. Per acabar-ho d'adobar, les formes mal educades amb les quals es van expressar sobre això alguns consellers mostren una preocupant correlació positiva entre el respecte que creuen que deuen a un ciutadà i la seva renda disponible.
Després d'aquella extinció massiva d'expedients, s'ha evitat el seu creixement activament mitjançant la denegació i postergació sistemàtica de sol·licituds. Si el 2008 se'n denegaven 2.500, el 2014 en van ser gairebé 20.000. Al mateix temps, s'estableixen controls i condicions humiliants per als beneficiaris (que inclouen en ocasions el control de despeses privades, la presentació de factures fins i tot de comestibles, o la prohibició d'absentar-se temporalment dels seus llocs de residència).
Aquesta política contravé totes les recomanacions de la UE, que demanen una renda mínima digna a nivell europeu: dictamen del Consell Econòmic i Social Europeu del 2013, resolució del Parlament Europeu d'octubre del 2010 (que insta a aprovar programes de garantia de rendes per a tota la població en situació de pobresa), recomanació de la Comissió Europea del 2008.
El cost net d'eradicar la pobresa a Catalunya seria d'uns 1.000 milions d'euros; eradicar la pobresa infantil costaria uns 450 milions. No són xifres inabastables si hi ha voluntat política. Només una ambiciosa política de renda garantida pot afrontar aquest objectiu. Si la recuperació és alguna cosa més que un miratge, una part substantiva dels nous ingressos públics hauria de dedicar-se a això els pròxims anys.
