Els criteris de la justícia
¿Diferent tracte?
Els similars problemes amb Hisenda d'una infanta i un futbolista reben un tracte judicial diferent
«La justícia és igual per a tothom» és una altisonant frase que agrada repetir una vegada i una altra als responsables, pròxims o llunyans, de la seva administració. El poble corrent, més escèptic, substituiria el contundent verb per un «hauria de ser» prudent i realista, conscient que el quefer humà és sempre imperfecte. I encara més quan tracta un concepte tan eteri i subjectiu com és el de justícia.
Estan ara sub iudice dos casos de frau fiscal al meu modest entendre molt similars encara que els seus protagonistes pertanyen a castes -fem servir el terme de moda- molt diferents. S'haurà de veure si aquesta vegada es compleix allò que per a uns és un fet i per a altres una aspiració.
El primer el protagonitza un futbolista que els que hi entenen titllen de malabarista genial. Els seus admiradors més acèrrims asseguren que és el millor de la història. Des d'una edat molt primerenca la seva activitat s'ha concentrat, gairebé diria que limitat, a fer anar la pilota i millorar la seva activitat física. Parc en paraules, i també modest en les seves expressions d'alegria quan realitza una gesta sobre la gespa, no se li coneixen inquietuds més enllà de les que genera la seva professió. Com és de suposar, els seus ingressos assoleixen xifres exorbitants. Si del seu club percep uns emoluments que el fan el jugador més ben pagat del món, els drets d'imatge també són molt substanciosos. L'administració d'aquest riu de diners, i de la fortuna acumulada, va a càrrec del seu pare, que va començar a exercir aquesta tasca quan el seu fill, encara menor d'edat, ja convertia en or les seves virtuts futbolístiques. Però sembla que el progenitor no va ser gaire curós en el compliment de les seves obligacions tributàries. Per això va haver de pagar 53 milions d'euros pels endarreriments acumulats i les corresponents sancions. Hi va haver, doncs, frau fiscal. Resta per dilucidar si al banc dels acusats s'hi asseurà només el pare o també el fill. L'Advocacia de l'Estat no admet l'al·legació de la defensa que el fill -el seus estudis es van limitar com a molt a l'educació obligatòria- no disposava de coneixements ni temps per gestionar la seva fortuna. Tot indica que els mitjans de comunicació tindran ocasió de mostrar l'astre assegut al banc dels acusats. La pena de telediari no l'hi traurà ningú, sigui quina sigui la sentència final.
Una dama de família il·lustre i sang molt blava, amb una acurada educació i un elogiable afany que la van portar a aconseguir una llicenciatura universitària, també està involucrada en un procediment judicial. L'arrel del cas també és d'índole fiscal, perquè sembla que a mitges amb el seu marit van constituir unes societats a les quals carregaven una sèrie de despeses en puritat domèstiques, i això els permetia estalviar-se substancioses sumes en impostos. Que hi ha hagut delicte tributari sembla indubtable. La discussió és si al banc dels acusats s'hi han d'asseure els dos cònjuges o només el marit. La defensa, lògicament, advoca per l'última solució. Addueix que la dama, malgrat compartir llit, estava totalment al marge d'aquests tripijocs i que, fins i tot en el supòsit d'haver-los conegut, no hauria tingut criteri per discernir els seus trets fraudulents. Per això, com a màxim, se l'hauria d'obligar a abonar la part corresponent de la sanció administrativa però no se l'hauria de sotmetre a un judici que podria tenir conseqüències penals. Curiosament, el fiscal i l'Advocacia de l'Estat sostenen al peu de la lletra la mateixa tesi. Només el jutge instructor en discrepa i, tretze són tretze, insisteix a veure-la al banc dels acusats.
La trama sembla extreta d'una novel·la rosa. Al mateix cistell cohabiten un jugador de futbol, d'origen modest, acostumat a fer pudor de suor i liniment, amb una notorietat i riquesa que neixen de l'exercici físic, amb una senyora que per la seva procedència sempre ha viscut en palaus i luxoses mansions i amb una feina que consisteix a col·laborar des de Suïssa en la gestió de l'obra social d'una entitat financera. Tots dos han comès, presumptament, infraccions similars, encara que de diferents quanties i complexitat. Tots dos tenen sobre el cap la mateixa espasa de Dàmocles: asseure's en un banc dels acusats per ser sotmesos a un judici que podria derivar en penes de reclusió. Però la postura que l'Advocacia de l'Estat manté sobre un o l'altre és totalment dispar. Seria interessant conèixer l'opinió popular sobre quin dels dos disfrutava de més bones condicions per ser conscient que el seu pare o el seu cònjuge, respectivament, incomplia la normativa tributària i que ells se'n feien còmplices al firmar els documents que els presentaven. No estic segur que els resultats de la possible enquesta coincidissin amb l'opinió de l'Advocacia de l'Estat i d'algunes eminents figures que participen en aquesta tragicomèdia.
Economista.
