Una altra Alemanya

Espanya practica des de temps immemorial l’autoflagel·lació. La idea d’imperi perdut ha calat en tots nosaltres i generació rere generació es repeteix un dolgut lament per les ocasions perdudes. En un joc mutu d’apreci i menyspreu, els governs i els ciutadans es miren el nostre país amb desconfiança, els uns i els altres juguen a menysprear-se. Per això em va encantar visitar, fa unes quantes setmanes, Alemanya i experimentar el revers de la nostra idealitzada admiració. El primer va ser ater­rar i trobar que una vaga de trens i metros paralitzava els accessos a la ciutat. Vaja, vaig pensar, a Alemanya també hi ha vagues, no només a Grècia. Aquells dies els diaris  informaven que, malgrat la indignació al descobrir que els serveis secrets nord-americans espiaven el Govern d’Angela Merkel, la realitat era que també l’espionatge alemany col·laborava en aquestes accions i les estenia a governs aliats. L’assumpte de les vagues és habitual perquè, davant la rotunda fortalesa de l’economia alemanya, s’han establert multitud de contractes escombraries i condicions laborals lamentables, sobretot per a immigrants expulsats per la crisi del seu país.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

La caiguda de l’avió de Germanwings provocada pel seu copilot sobre els Alps francesos oferia també una demencial versió de la precisió alemanya. Assajar un suïcidi en què a més s’assassina tot un passatge innocent correspon a una ment perversa i desesperada poques vegades vista. Al trepitjar l’aeroport de Berlín, un té la sensació de viatjar en el temps. Terminals gastades i el lament per haver d’ajornar el trasllat a la nova infraestructura. Fins i tot l’alcalde de la ciutat, titular durant 13 anys, va dimitir quan els pitjors malsons es van superar i l’obra del nou aeroport es va convertir en un esperpent. Previst per ser inaugurat el 2011, encara segueix en procés, amb un pressupost que ronda els 5.500 milions d’euros, després d’un pressupost inicial de 1.700. Es calcula en 35 milions el cost mensual pel retard, i es parla d’alguna cosa más que d’incompetència també relacionada amb la corrupció, aquest pecat tan del sud europeu.

Al visitar unes vivendes exemplars, em vaig trobar veïns del Görlitzer Park que protestaven per l’augment de gent problemàtica a la zona. Drogoaddictes i sense sostre que utilitzen com a dormitori i lavabo les zones comunes d’uns edificis molt bonics. El malestar d’una veïna em va obligar a repensar la imatge idíl·lica. I quan vaig triar un penós restaurant mexicà per menjar alguna cosa, em vaig trobar una amable cambrera espanyola que era de Múrcia i feia mig any que treballava allà sense contracte, després de no trobar feina a l’acabar la seva enginyeria a Espanya, lluitant amb papers, permisos i problemes de vivenda. No es pot pretendre extreure una estampa general d’uns moments tan particulars. I és evident que la macroeconomia funciona i que aquell país és la locomotora d’Europa. Però resulta una mica penós situar els nostres somnis, fins i tot laborals, en un error d’apreciació. L’autoestima es reforça viatjant i posar a competir els països és la pitjor recepta. A més de provocar el patriotisme malaltís i la demència col·lectiva, ens pot fer oblidar que cap lloc és perfecte i que l’esforç hem d’entregar-lo a fer del nostre país un espai més lliure de tot allò que detestem i que ens impedeix veure tot el que té de bo.