Intangibles
Hipocresies, incoherències i pecats mortals
Tornava l'altre dia de l'aeroport del Prat a Barcelona. Se'm va quedar la mirada fixa en un enorme anunci, a peu de carretera, que publicitava l'eufemísticament anomenat servei d'«acompanyant» en actes de negocis. «Màxima discreció» emfatitzava. «Vaja», vaig pensar. Dies després, em vaig ennuegar amb una sentència que dictava la improcedència d'un acomiadament a un director comercial que disposava d'una targeta corporativa amb la qual pagava, entre altres «despeses de representació», les produïdes en establiments de contactes o prostíbuls.
L'argumentació que utilitzava la magistrada (sí, una dona) pivotava, essencialment, sobre la idea que no hi podia haver vulneració de la bona fe contractual, perquè el treballador no va fer un ús privat i particular de la targeta. Es tractava de despeses d'atenció als clients, que feia temps que es produïen i, encara que no estaven autoritzades expressament per l'empresa, tampoc estaven prohibides.
No s'havia informat el treballador que les relacions amb els clients s'havien de mantenir sense oferir determinades invitacions, com les que aquest feia. De fet, ni tan sols va constar que els clients rebutgessin aquest obsequi. Només faltava dir «¿I com? Ningú rebutja un caramel…».
Potser per ser qui era, la magistrada matisava que no es tracta de justificar aquesta pràctica empresarial per mantenir la clientela, ni de no atorgar-li rellevància perquè és d'allò més habitual, ni molt menys d'entendre que amb aquesta decisió s'estan vulnerant drets de la dona. Amb una honestedat descarnada, la magistrada es preguntava retòricament que aquesta mena de locals i serveis existeixen; i si hi ha oferta és perquè hi ha demanda; i no és pensable que aquests serveis siguin exclusivament a càrrec i per a particulars que amb els seus propis ingressos assumeixen la despesa que hi puguin realitzar… «Business is business».«Vaja», vaig pensar una altra vegada. «Potser aquesta era l'estratègia comercial més efectiva i menys dura per garantir el seu bo anual per haver incrementat la cartera de clients… Si al final ho feia per l'empresa, o el que és encara pitjor, amb el plàcet de l'empresa. ¿Així, com podríem qualificar l'acomiadament de procedent?».
De nou, la implacable dinàmica del patriarcat i la falta d'escrúpols que Byung-Chul Han anomena la societat del rendiment.
Notícies relacionadesM'hi rebel·lo. Parafrasejant Magritte: «Això no és fer negocis».
Mentrestant, seria important que seguim la proposta que, valentament, va sostenir fa uns mesos el magistrat del Jutjat Social número 33 de Barcelona (sí, un home). Es tracta que, almenys, aconseguim modificar certes regles per garantir els drets laborals de les que voluntàriament, o involuntàriament, transiten en aquest model de producció. Encara que es pugui defensar el discurs abolicionista.
