Sí, emergència social
«La crisi m'ha portat a conèixer la pobresa absoluta, la incertesa de si demà tindré diners per comprar menjar. Tant és que tinguis experiència, coneixements, esperit emprenedor. Les empreses volen més. Volen joventut, títols, sous precaris, que t'hi deixis la pell i no els costi res», escrivia dies enrere a Entre Tots Josep Cassany (46 anys, consultor, Girona). «Em terroritza veure'm com la senyora que parla amb els coloms a la plaça de Catalunya o dormint en un caixer. No demano tenir la vida que vaig tenir. Només demano una ajuda perquè això passi i no la tinc», explicava Fernando Orga (47 anys, perruquer, Bar-celona). El Josep i el Fernando posen les cares, els noms i les amargues vivències a les xifres de l'atur prolongat. De vides absurdament mutilades.
Pere Josep Mora (62 anys, Barcelona) explicava com se li va embargar per error la Renda Mínima d'Inserció (RMI), «l'únic que tinc per viure». Parlem, segons el cas i el nombre de membres de la unitat familiar, d'entre 105,93 i 645,30 euros mensuals. I d'una llarga llista de requisits per rebre-la.
Notícies relacionades«El Govern parla de recuperació, però és un miratge. Les classes mitjanes treballadores veuen com se'ls va delmant el poder adquisitiu», afirmava Arbey Cardoso (42 anys, empleat aeroportuari, Barcelona), que demanava a la nova alcaldessa Colau atenció a la vivenda: «Des de la relació entre la banca i les institucions, passant per l'acabament dels desnonaments i embargaments a famílies que no tenen res, fins a la negociació de pisos buits per a lloguer social. I que les companyies energètiques es comprometin a donar subministrament a aquestes llars i famílies que ho han perdut tot». «Vaig patir violència domèstica. M'ha tocat viure d'habitació en habitació i no he aconseguit una feina digna i poder tenir el meu pis. Li demano aquestes coses no només per a mi sinó per a tots aquells que també ho estan passant malament», s'hi sumava Liliana Gómez (58 anys, administrativa, Barcelona). «Els preus de lloguer són prohibitius, i no únicament per a les persones amb pocs recursos. No pot ser que un pis de menys de 50 m2 i sense mobles costi gairebé el mateix que el sou d'un mes d'un treballador mileurista», concloïa David Morral (44 anys, administratiu, Barcelona). Deteriorament de l'àmbit personal i familiar i deteriorament de l'àmbit públic. «S'han externalitzat guarderies, s'han privatitzat serveis, s'ha augmentat el nombre de nens per classe, s'ha retallat personal, s'han encarit les quotes», sostenia Mercè Mestre (57 anys, lingüista, Barcelona). «Després de cinc anys de promeses incomplertes, seguim sense una àrea educativa on poder impartir adequadament els continguts pedagògics de cara a la reinserció laboral i social dels interns», denunciava Josep Maria Farré, director de l'escola d'adults Artur Martorell, a la presó de Brians 1. Els seus mestres es manifestaran demà per demanar aules on seguir lluitant dia a dia perquè la presó sigui alguna cosa més que un magatzem de persones a les quals es nega el futur.
Ens hi posem com ens hi posem, seguim en una emergència social a la qual les institucions estan molt lluny de donar resposta. I la seva prolongació la fa més insuportable. Hi ha incertesa i por al nostre futur i també al dels nostres fills entre els que tenim alguna cosa a perdre, i desesperació entre els que ja no. Tan cert és que la situació en la seva globalitat és extremadament complexa com que hi ha marges per actuar, prioritats a canviar. I que cal no resignar-se. Encara que els mitjans parlem d'altres coses, encara que els polítics parlin d'altres coses o facin coses pitjors, com ara el ministre Montoro amb la seva inexplicable eufòria i el seu anunci de plena ocupació per al 2019. En tot cas, les urnes sí que han parlat de tot això. I probablement ho faran cada vegada més, i més fort.
