La polèmica de l'idioma
La veritat sobre la immersió lingüística
La sentència del 2010 del TC sobre l'Estatut va obrir la porta al final del model que busca la 'llei Wert'
Fa pocs dies, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat per raons d'«oportunitat procedimental» la mesura cautelar sol·licitada per l'Advocacia de l'Estat perquè s'obrís un nou termini de preinscripció per al proper curs, de manera que les famílies poguessin triar el castellà com a llengua vehicular. El conflicte, en realitat, mai no havia d'haver existit perquè aquesta opció no existeix i, a més, no pot traslladar-se als jutges. Però això no és més que un altre incident en un recorregut que té un final incert.
En efecte, el Tribunal Constitucional (TC) ha sostingut tradicionalment que el dret a l'educació es pot garantir a través d'una pluralitat de models lingüístics. Prova d'això és la diversitat de models existents a l'Estat, com el de conjunció lingüística català inspirat per la llei de normalització lingüística de 1983 i incorporat a l'Estatut del 2006, que exclou el dret dels pares a elegir la llengua o la separació dels alumnes per centres o grups de classe. Una arxiconeguda sentència del TC de 1994 determinà no només que el català, com a llengua pròpia de Catalunya, era la «llengua vehicular», sinó també el «centre de gravetat» de l'ensenyament, a més de deixar clar que la determinació del model lingüístic correspon a la comunitat autònoma competent en el marc de la legislació bàsica estatal. Això no era capriciós: com raonà el mateix TC, obeïa tant a l'objectiu de cohesió social com al de normalització lingüística; això és, s'entenia que per complir l'obligació constitucional de conèixer el castellà n'hi ha prou de garantir el domini de les dues llengües oficials al final de l'ensenyament bàsic.
Ara bé, en la sentència de l'Estatut del 2010, a través d'una tortuosa «interpretació conforme», pensada per salvar la constitucionalitat de l'article 35, tot i recordar la seva històrica posició, el TC afirmà que l'Estatut no podia impedir el dret a rebre l'ensenyament en castellà com a llengua vehicular i d'aprenentatge. Això suposà un gir important i és el que explica que la llei Wert hagi previst que, en finalitzar l'educació bàsica, tots els alumnes hagin de comprendre i expressar-se en castellà i en l'altra llengua cooficial, la utilització de la qual no pot ser font de discriminació en l'exercici del dret a l'educació. A aquests efectes, la Llei preveu dues alternatives: o bé implantar sistemes que garanteixin que les assignatures no lingüístiques s'imparteixen tant en castellà com en la llengua cooficial en les etapes obligatòries (amb la possibilitat d'incloure llengües estrangeres), atorgant a les administracions educatives la facultat de determinar la proporció raonable en cada cas; o bé establir sistemes en què les assignatures no lingüístiques s'imparteixin només en una de les llengües cooficials, sempre que es garanteixi una oferta alternativa, sostinguda amb fons públics, en què s'utilitzi el castellà com a vehicular en una «proporció raonable».
Aquest últim concepte no té ancoratge en cap sentència constitucional, i ha estat qüestionat per la seva indeterminació tant pel Consell d'Estat com pel Consell de Garanties Estatutàries. Per acabar-ho d'adobar, el reial decret 591/2014, que desplega la llei, habilita l'Estat per substituir les comunitats quan estimi que aquestes no garanteixen l'ensenyament del castellà, disposant l'escolarització dels alumnes afectats en centres privats que tinguin aquesta oferta a càrrec de la comunitat autònoma.
A partir d'aquí podem entendre per què les recents sentències del Tribunal Suprem (TS) (23 i 28 d'abril de 2015), relatives a dos procediments iniciats per alguns pares, han deixat de banda la doctrina del TC anterior al confús pronunciament d'aquest sobre l'Estatut, fins al punt de donar la raó al TSJC en l'execució de dues sentències del mateix Suprem del 2010 en què aquest, substituint el paper de l'administració educativa competent, fixava directament en un 25% el nombre d'hores lectives a impartir en castellà en l'àrea, matèria o assignatura lingüística corresponent al seu aprenentatge i, com a mínim, en una altra àrea, matèria o assignatura no lingüística troncal o anàloga.
No en va, en aquestes mateixes sentències s'afirmava que el castellà és «també vehicular a Catalunya», a banda d'obligar la Generalitat a donar compliment a les sentències del mateix TSJC en què havia rebutjat el sistema d'atenció individualitzada en castellà previst a la llei d'educació de Catalunya (LEC) per entendre que això genera una «situació de discriminació pràcticament idèntica a la separació en grups per raó de la llengua habitual». En suma, no hi ha dubte que el model de conjunció lingüística ha quedat sensiblement alterat. Però la mare de totes les batalles, que marcarà la continuïtat o la sepultura del model vigent des del 1983, està per arribar: depèn de les pròximes sentències sobre la LEC i la llei Wert per part d'un TC que ja ha ensenyat la poteta.
